Skip to main content

Aquest matí he rebut un missatge d’un company que deia: “Si vivieses en Atenas harían de ti un Héroe: “Por fin, los nacidos de un dios y una mujer mortal, o de un hombre mortal y una diosa se les llamaban semidioses o héroes. Este nombre también se asignaba, más adelante, a aquellos hombres que merecieron ese honor por sus acciones relevantes (es decir, heroicas).” Ahora toca bajar de la montaña Oriol, el Viaje de Vuelta… mucho más difícil que el de ida … estaré encantado en de nuevo acompañarte …”.

Està clar que, com en qualsevol projecte, hi ha tantes interpretacions com persones l’observen. Amb el temps, inclús els projectes agafen vida pròpia, fora de la influència del seu creador. La meva opinió sobre @la100pics, que vaig escriure ahir, és que “El número de cims, kilòmetres, desnivell, la proesa esportiva, no és rellevant. Estic entrenat a fer-ho. El que sí crec és important és com ho he fet, intentant ser fidel als meus valors, a uns objectius nobles.” No soc per tant cap heroi, el repte ha estat un camí que m’ha permès arribar a tenir una experiència extraordinària. També crec que no hi ha viatge de tornada i el que intentaré fer aquesta setmana, que l’he anomenat de “descompressió”, és veure el que cal tancar, veure el que cal continuar i veure el que cal obrir. El viatge continua, aprenent, canviant, adaptant, millorant. Espero tenir prou saviesa per a donar-li la continuïtat que crec es mereix el moment.

Més tard he rebut un nou missatge d’un amic que deia: “Etapa I, de la Fase II, descompressió… Recorda quan comencis l’etapa II, reflexió, quedem un dia i compartim!! Moltes, moltes felicitats!! Has engegat un projecte meravellós!!” Content que també hi ha persones, que han viscut el projecte de prop, que tenen una visió propera a la meva.

Ahir vam fer nit amb la Sònia a la FURPI, a Bagà. No hi ha pressa. I aquest matí he iniciat la “descompressió” a La Fosca. Treballant, ordenant, començant a planificar i a reflexionar. Tot ha estat molt intens i em caldrà molta paciència. I, com deia, suficient saviesa al prendre les decisions. Soc un ferm defensor dels equilibris vitals, cal buscar-los i trobar-los per a ser feliç, crec jo. I ara, a mi em cal un de nou, millor.

Potser la única decisió que he pres, de moment, a part de fer la setmana de descompressió, és que seguiré escrivint aquest blog. Com el que és ara mateix, un diari. Un diari compartit, viu. Em serveix a mi com a registre i crec que pot ajudar altres a reflexionar. El diari, però, no fent honor al seu nom literal, no tindrà una freqüència diària. Tal i com he anat fent durant aquests 80 dies, aniré adaptant-me al que consideri, amb el temps que calgui, escoltant i respectant tot el que vagi passant.

El Pepe m’acaba d’enviar l’orla actualitzada amb els 100 pics assolits. Gràcies Pepe!!! Increïble veure-ho tot junt!

Cada cop que veig les fotografies del dia d’ahir m’emociono. Ha valgut la pena!!!

Visca @la100pics!!!