Skip to main content

Participar en una cursa d’ultraresistència és una de les assignatures més complicades per a un corredor aficionat. Acabar-la, per nota. En bon temps i bona posició, la bomba! Gaudir-la, impossible. Cada cursa té condicionants diferents i amagades unes quantes sorpreses. Cal, per tant, molta atenció i experiència. Moltes variables a tenir en compte, moltes decisions a prendre, molt i molt complicat … És una prova amb tu mateix, salvant comptades excepcions. Tots correm per algun motiu, no competim, ens acompanyem.

La Ultra de Collserola (UC o BCN Trail Races) és una cursa que jo no hauria d’haver fet aquest any. 7 setmanes no és temps suficient per a recuperar el cos de @la100pics i preparar-me per una competició que, en condicions normals, preparo en 12 setmanes. Però jo tenia 3 motius importants per a presentar-me a la línia de sortida: volia tornar-me a sentir corredor després de 80 dies fent cims, he corregut totes les edicions d’aquesta cursa (potser ja soc l’únic que tinc aquesta fita) i el recorregut és a Collserola, el jardí de casa. Molts haurien de ser els impediments per a no fer-la. I això que en vaig tenir un dels importants.

Per a preparar bé una ultra cal tenir en compte: la preparació física, la preparació mental, l’alimentació, el suport en cursa, la planificació / logística, el material i les condicions climatològiques, com a elements més importants. Jo podia afrontar la UC en bones condicions en tots els aspectes, excepte els 2 més importants.

La preparació mental no era la ideal, venint d’on venia, d’una experiència que m’havia portat a un altre mon però que, sobre tot, requeria ara la meva atenció per a donar-li la continuïtat merescuda. La planificació i la preparació mental son els meus punts forts. El fet de que la cursa fos coneguda, em permetia més marge. Endavant, doncs.

La preparació física requereix un procés, molt pautat. Però no hi havia temps, així que m’ho vaig plantejar en format comprimit. A les 2 setmanes d’entrenament vaig començar amb unes molèsties als isquios de les 2 cames (part baixa), que es van convertir en microrotures a mesura que anava entrenant i que no em van deixar res més que entrar en un bucle d’entreno i recaiguda. Si no descanses, no recuperes; si descanses, no entrenes. Així que vaig fer el que vaig poder, tirant molt de cinta i de bici estàtica, i de caminades llargues amb la Sònia. Però era més que evident que no estava suficientment entrenat i que, el més important, la meva distància límit per a no trencar-me havien estat els 15/20 kilòmetres. Com afrontar aleshores una cursa de 77 kilòmetres i 3.000+?

Jo soc cabut, i com he explicat molts cops, ambiciós amb els meus reptes. “El patiment son unes hores, el record és per tota la vida”, això és una evidència demostrada. Per tant, quan la Sònia em preguntava amb la boca petita què faria, jo li responia: anar a la sortida, no tinc més remei.

La setmana prèvia a la cursa és la que requereix més atenció. Els entrenos han d’anar disminuint en volum però sense deixar-los. L’alimentació requereix d’una dieta molt estudiada, que faig sempre: 3 dies d’excés de proteïna (carn i peix, clares d’ous, formatge fresc …) , 1 de greixos (salmó, alvocat, formatge tendre …) i 2 d’hidrats (arròs, patata, pasta …). La planificació, molt important: temps de pas, ritmes, terreny, avituallaments, alimentació en cursa, suport … Tot amb el màxim de precisió, anticipant problemes i riscos.

El dia anterior cal preparar tot el material, en diferents bosses, les meves i les de les persones de suport. Normalment faig entre 4 i 6 bosses diferents, segons la complexitat logística i distància de la cursa. Cal fer un petit briefing amb l’equip de suport, per quadrar timings i necessitats, per anticipar problemes i solucions, avituallaments importants … Amb la Júlia i la Sònia tot és més fàcil, elles tenen molta experiència en fer-me el suport. Aquest cop m’acompanyarien la Sònia i el Bernat, vamosssssssssssss. El dia anterior em dono algun plaer extra amb l’alimentació, algun dolç normalment no permès 😊

El previ el dia de la cursa és molt especial. Em llevo 3 hores abans. Dutxa, afaitar, arròs amb patata, cafès (per anar al lavabo 3 cops, si és possible), roba prèvia, visualitzar la cursa, preparar beguda isotònica, motxilla, bosses al cotxe i cap a la sortida. Arribar 1 hora abans. 5 o 10 minuts sol al cotxe, esperant l’hora, amb els ulls tancats, música … 30 minuts abans, aproximadament, cap a la línia de sortida. Revisió de material, si cal, algunes paraules (poques) amb corredors, situar-me bé a la sortida, escoltar l’speaker de cursa i el 10,9,8,7,6,5,4,3,2,1 i sortim!!!

Cada cop se’m fa més difícil agafar el ritme de cursa, surto poc a poc, de menys a més. Son 55 anys, a algun lloc han d’estar … Una mitja hora després de la sortida ja tinc les primeres sensacions. Inconscientment sabia que les meves opcions d’acabar la cursa eren poques, un 20% havia calculat jo. Els isquios no s’arreglen d’avui per demà. Però les sensacions no eren dolentes i els ritmes previstos ja me’ls havia adaptat a les circumstàncies. El primer avituallament (km 8,2 i 400+) clavat en els 49 minuts previstos.

I aleshores, el que havia de passar, arribant a Santa Creu d’Olorda (km 15,6 i 735+) les primeres estrebades a la cama esquerra. Paro a l’avituallament i bec força, la musculatura necessita hidratació. I comença el meu periple de continuar i continuar i continuar … Pujant a la Casa Blava de Valldoreix (cap al km 20), rèplica d’estrebades. Jo sabia que en qualsevol moment una ruptura em deixava fora de cursa. En qualsevol cas, les pujades les feia més o menys bé, les baixades amb molta cautela, doncs a l’estirar les cames, notava sempre dolor.

Normalment en cursa acabes trobant el teu lloc i vas acompanyat dels mateixos corredors. Aquest cop, en els km 20 a 30 no vaig tenir més remei que afluixar i veure com els corredors em passaven a les baixades. Pujo al Puig Madrona, baixo a la Ermita de la Salut, només esperant arribar a l’avituallament del Papiol, primer amb assistència de la Sònia i el Bernat, i allà prendre decisions. Arribo (km 32,6 i 1340+) en 3h 34 (3h 29m la previsió). Els explico la situació, bec força, menjo una mica (un dònut) i decideixo continuar fins el següent punt, comentant que estiguin atents al mòbil per si tinc un trencament.

La hidratació en cursa, molt important

Quan s’apropa el kilòmetre 40 els ritmes ja son diferents, moltes pujades es fan caminant a ritme ràpid, els kilòmetres tarden en passar i la part mental agafa importància. Jo havia de gestionar l’estat físic per 2 motius, la lesió i el principi de fatiga. A les pujades m’anava millor córrer doncs les passes caminant em produïen més dolor que córrer amb passes curtes. El ritme però ja era el dels corredors del meu voltant, inclús en passava algun. Alguns corredors no gestionen bé els esforços o pateixen d’esgotament mental i això dona un cert respir als que continuem, ens posa la referència ben a prop.

Arribo a Santa Creu d’Olorda novament (km 47,3 i 1966+). Allà estant la Sònia i el Bernat, fent la seva feina, gran feina! Sense ells, impossible. Ànims, beguda, menjar i … a seguir gestionant el dolor i el límit de la lesió. Ja no només és la cama esquerra, també la dreta. I els quàdriceps comencen a notar la falta de preparació a les baixades … En aquest punt de cursa, camines i corres sempre amb els mateixos, creues poques paraules però et sembla que portis amics al costat. Aquesta cursa combina la competició individual amb la de relleus (fins a 5 persones que es van rellevant a diferents punts) i això no ajuda. Els rellevistes surten frescs quan tu portes 40 o 50 kilòmetres a les cames i la sensació quan et passen no és massa agradable. Cal doncs més força mental!

Arribo a Santa Maria de Vallvidrera (km 56,3 i 2300+). Allà estan la Sònia i el Bernat, com sempre. I el meu amic el podòleg. Valorem la situació però no hi ha més, cal seguir i intentar acabar. Son 20 kilòmetres, de terreny molt conegut, no molt desnivell però llarg i tècnic. En aquest punt de cursa ja comences a fer el compte enrere, no portes 60km, te’n falten 17. Passo a una noia i li comento si és la primera classificada. Em diu en anglès que creu que no … jo crec que sí doncs a mitja cursa havia passat la segona noia. Les noies tenen una resistència superior a la dels nois, probablement tinguin més força mental. Però en aquest cas soc jo, amb els isquios petats que passo a una noia al kilòmetre 65 de cursa, una proesa!

Arribo a Can Coll (km 71,3 i 2700+) en 8h 15m (8h 20m era la previsió). Gran aplaudiment al veure que era un corredor màster. Els voluntaris als avituallaments fan una feina extraordinària. La seva atenció, els seus ànims tenen un impacte brutal en l’estat emocional. Quan més cap el final està l’avituallament, més important és la seva activitat. Sobre tot quan no tens la teva assistència (en el meu cas ja anant cap a la meta). Gràcies a tots!

Els voluntaris als avituallaments, gran suport emocional!

Surto de l’últim avituallament, amb el pensament de sempre de que aquesta serà la última ultra, etc. Amb el cap enfocat a la última pujada (300+), caminant, per suposat. Saps que aquesta no ha estat la teva millor cursa, que no hi haurà podi però el desig d’acabar et dona forces pel que calgui. A dalt del turó, comença la baixada, 2 kilòmetres, amb les cames molt i molt carregades. Visualitzant ja la meta, el dolor ja no existeix, surt algun somriure. Inclús quan, en el control de 300 metres a l’arribada anuncien al corredor que m’acaba de passar que és el segon màster i que jo soc el tercer (coñe). Tant se val, segon o tercer, jo venia a sortir, jo venia a fer 20 kilòmetres i estava acabant la meva cursa, la de Collserola, la del jardí de casa. El Bernat m’espera a 100 metres de l’arribada i corra els metres finals amb mi.

Passar la línia d’arribada d’una ultra no es pot explicar, el record és per sempre més. Les emocions son màximes i, en el meu cas, bestials. Una autèntica proesa, de veritat. Abraçades. 8h59m (1 minut menys de la previsió, brutal). En 5 minuts arriba la noia, efectivament la primera! La felicito i ella somriu. Gravat queda tot en la memòria. La Sònia i jo ens mirem, còmplices, i somriem els dos. Sabem, que no era fàcil, però ho hem tornat a fer!

Ho hem tornat a fer!

Baixant cap al cotxe, a canviar-me, et fa mal tot. No entens com feia uns moments estaves corrent i ara no pots ni caminar. Canviar-te de roba és un acte quasi impossible, però amb paciència ho aconsegueixes. Anem al bar del velòdrom a fer un entrepà i esperar l’entrega de premis. Al tornar a la meta ens adonem que l’entrega de premis ja s’ha fet (era a les 17h, no a les 18h com jo pensava) … Em donen el premi, comento la jugada amb l’speaker i gent de l’organització, amb el Biel de Salomon … el premi el porto dins meu, està clar!

Participar en una cursa d’ultraresistència és una de les assignatures més complicades per a un corredor aficionat. Acabar-la, per nota. En bon temps i bona posició, la bomba! Gaudir-la, impossible. Cada cursa té condicionants diferents i amagades unes quantes sorpreses. Cal, per tant, molta atenció i experiència. Moltes variables a tenir en compte, moltes decisions a prendre, molt i molt complicat … És una prova amb tu mateix, salvant comptades excepcions. Tots correm per algun motiu, no competim, ens acompanyem.