Skip to main content

Fa pocs dies el César, un amic meu, em va passar una foto que em va produir un impacte d’emocions. Positives, per un cantó, tenia 38 anyets i recordo molts bons moments a la Cerdanya anant a buscar bolets amb amics i famílies. Esquiades, Nadals, caps d’any extraordinaris, estius fantàstics. La Júlia, el Bernat i el Jordi eren … nens! i van gaudir de l’època com mai, en un entorn envejable i que els ha marcat per tota la vida. Per contra, en aquella època la feina em generava molt estrès i la meva escapatòria van ser els mals hàbits: menjar com un animal i fumar eren la meva manera de distreure el cervell, equivocadament. A mi m’agradava molt l’esport, tennis, futbol, esquí … però en aquella època l’únic esport que feia era el que m’obligaven els meus fills, darrere les bicis o als parcs. Poca cosa més. Vaig arribar a pesar 100kg, està tot dit.

Qui és el de blau???

1 any després, la tardor del 2005, fastiguejat d’aquells hàbits, vaig començar a somniar … I em vaig posar un repte, fer la transpirinaica en BTT, des de Llançà fins a Hondarribia, travessant el Pirineu de punta a punta. Amb el veritable objectiu de canviar els meus mals hàbits. Com dic ara a les xerrades: “El repte és el vehicle per a tenir la motivació necessària per a dur a terme el projecte”. La idea era afrontar-ho l’estiu del 2006, l’any que jo compliria els 40 anys. 9 mesos de preparació que m’havien de portar a un estat físic que em permetés poder-ho afrontar amb certes garanties. I del somni vaig passar a dibuixar-ho i a planificar-ho, no tant bé com avui ho faria però amb tota la il·lusió del mon!

Ja apuntava maneres …

Aquella decisió em va canviar la vida, per sempre més. L’àngel de la guarda em tenia preparada una sorpresa, un company de viatge que mai oblidaré, el Ramonet! Vam coincidir just en l’època que jo preparava el repte, compartíem l’escola dels nostres fills, la Laura i el Jordi anaven junts a classe. Quan li vaig explicar l’aventura, va decidir ajudar-me. No sé ben bé perquè ho va fer però allò va ser un gran regal per mi. Ell em va introduir al mon de l’esport per la porta gran. Mitjans, companys, sortides, tot de màxima qualitat. I el més important, amb una manera d’afrontar-ho que també em va ensenyar que el com és fonamental. El Ramon em va ensenyar a patir, a planificar, a competir, a gaudir de l’esport, a estimar la muntanya, a respectar el company, a ser indestructible … un regal que m’ha marcat per sempre més. I ens va marcar als dos amb una amistat molt gran, que ens va portar a compartir projectes de tot tipus.

Ramon, et tinc al meu cor, no vam coincidir a @la100pics i aprofito aquest escrit per agrair-te tot el que m’has donat. Has estat i ets un gran amic. Les vides es separen i s’ajunten, per molt motius, però hi ha persones que cal mantenir ben a munt i guardar-los l’amistat, com es guarden els tresors que han forjat la teva vida. “No tot és estar fort”, em deies. Moltes gràcies, amic Ramon!!!

Aquella decisió, fer la transpirinaica, em va canviar la vida, per sempre més. A partir d’aquell moment, vaig adquirir bons hàbits, forts valors, il·lusió i molta força. El temps no ha fet més que confirmar-me que el camí és bo. Gràcies César per la foto, de tant en tant cal recordar d’on venim i el trajecte que hem fet. Ara em quedo però amb la foto de quan vaig completar la transpirinaica, a Hondarribia, a on m’esperava la meva família.

El fi de festa i l’inici d’una nova vida

Visca @la100pics!!!