Skip to main content

… que el temps passa volant no és una sorpresa, tampoc que l’enyorança és un sentiment pervers. I això és el que em passa quan penso que ara fa 1 any estava fent cims, fent realitat un somni, gaudint i patint del moment, construint un camí extraordinari envoltat de la gent que més estimo. Enyores quan trobes a faltar alguna cosa, normal quan has viscut una experiència amb la màxima intensitat. Però l’enyorança dona pas al record, tot sovint, i és aleshores quan venen els somriures i la sensació de ser un privilegiat.

el dia zero de @la100pics

Quan vaig acabar el repte, el 3 d’octubre, durant la descompressió (així vaig anomenar la setmana de després), vaig fer una llista de deures, amb 3 columnes (molt d’enginyer tot plegat): coses a tancar, coses a continuar i coses a obrir. Mirant enrere, he estat capaç de tancar el que calia: vendre la FURPI, documentar i ordenar tot el material, formalitzar el repte de la FEEC dels 100 cims, pagar el pendent (inclosa la donació de 1.000€ a la Marató de TV3), donar les recompenses a les aportacions rebudes, imprimir algunes fotografies i l’orla dels pics, etc. Mirant enrere, he intentat continuar amb allò que funcionava i tenia sentit: el blog, la web, intagram, la difusió de l’experiència (a algun mitjà de comunicació que em faltava), l’esperit del “viejo, espera!”, l’equilibri entre la vessant personal, familiar i professional, etc. I, finalment, mirant enrere, he aconseguit obrir nous camins com a extensió del gran projecte de @la100pics: aquesta setmana faig la quarta xerrada de l’experiència, ja tenim planificada la novena sortida del “Fem Muntanya Junts?”, ja tenim una primera versió del documental (encara a treballar) … Hi ha viatges que no queden mai enrere, i la seva impremta i el seu record es fan perdurables per sempre més.

Tancar / continuar / obrir

El temps farà encara més gran el projecte, no només per a mi, n’estic segur. Jo el seguiré treballant, amb paciència i constància, des de la satisfacció i el gran agraïment a tothom que ho va fer possible. I tant de bo el documental sigui un èxit, i tant de bo continuï fent xerrades, i tant de bo arribem als 100 FMJ?, i tant de bo pugui ajudar a altres persones a dur a la realitat els seus somnis … Hi crec més que mai.

Un projecte molt gran, tant com el sherpa!

I ara també em sento que s’apropa el moment d’obrir un nou projecte, tornar a somniar, dibuixar, planificar, gaudir i compartir. Sense pressa, els somnis requereixen temps 😊. Només hi ha, però, un neguit important que estic mirant de superar, els meus vertigens. Des de l’operació de l’hematoma subdural que em van haver de fer fruit d’una accident en bici, l’any 2011, que pateixo de vertigens. Més o menys intensos en funció del moment, m’han respectat la meva activitat normal, tot i que, des d’aleshores la qualitat de vida en certs moments ha estat bastant minvada. A les tardes, per exemple, passejant pel carrer, sempre he patit vertigens, com si el meu cervell s’anés movent mentre camino. Difícil d’explicar, més quan ho portes dins i no gestiones adequadament l’ansietat que et genera. Els metges mai m’han sabut dir res, neuròlegs, oculistes, otorrinos, traumatòlegs … cadascun a la seva manera han fugit d’estudi, més quan el que tenien davant era capaç de fer curses de resistència per la muntanya. Ara fa cosa d’un any els vertigens s’han accentuat i, preocupat, vaig fer ús d’internet per veure si trobava algun especialista. Després d’algun intent fallit vaig trobar la Clínica del Vertigen, de Terrassa. Un fisioterapeuta especialista en el que jo pateixo. Després d’un test molt intens em va diagnosticar que tinc els 3 sentits de l’equilibri (vestibular, ocular i cervical), danyats. No greument danyats cap d’ells però tots danyats. Quan va dir la paraula “reversible”, li vaig dir que li faria una abraçada que no oblidaria si era capaç de minimitzar els efectes de manera important, com ell creu que es pot fer. Porto ja 5 sessions de tractament amb ell i 1 amb una optometrista, treball personal intens … encara sense resultats però amb la màxima confiança en el procés. Segur que molts aprenentatges en trauré, com sempre, i tant de bo tot vagi bé. Els matins son bons, segueixo entrenant, doncs corrent em sento bé i l’efecte dels vertigens és molt inferior.

Sempre endavant!

Estic inscrit a tres curses d’aquí a finals d’any i una d’elles em fa molta il·lusió, la Ultra Pirineu. Una cursa que he finalitzat 3 cops, una senyora cursa, de les més importants a nivell internacional. Una cursa pel Cadí, meravellós Cadí. Allà hi he fet molts kilòmetres, de punta a punta, me’l conec bé. Hi guardo moltes i molt bones emocions. Precisament és la cursa amb la que vaig coincidir al finalitzar @la100pics a Bagà el 2 i 3 d’octubre. No sé si d’aquí al proper 1 d’octubre em podré haver recuperat i estaré en condicions de participar-hi. Si ho faig, m’hi deixaré la pell, com sempre. Intentant gaudir del que podria ser la meva última Ultra Pirineu. Acompanyat de tots els que hi vulguin estar, serà un plaer compartir de nou una experiència de cursa amb la gent que m’estimo.

Una cursa de llegenda

Ara fa un any estava immers en un projecte extraordinari, que em va canviar la vida, per a bé. Com dic a les xerrades: “quan hi poses tot el que cal la vida et somriu. No cal exigir-ho, només ser-ne conscient per a treure-li el màxim profit i reconèixer-ho per a ser agraït.”

Visca @la100pics!!!