Skip to main content

“Quina és la necessitat d’anar al límit?”. Segur que molts seguidors de @la100pics ho han pensat quan vaig decidir continuar després de trencar-me una costella, després de patir 2 gastroenteritis … Molts haurien decidit posar punt i final i no entenien la necessitat de continuar. Tema complex, de percepcions, molt personal. I molt relacionat amb la gestió dels riscos, també molt personal. Per què Kilian Jornet corre per una carena rocosa o puja a l’Everest sense oxigen?

Al ser un tema personal, no hi han receptes i l’opinió sobre el límit dels demés és, com a mínim, agosarada. Jo faria una doble reflexió, ambdues estretes del mon empresarial: una sobre el cost / benefici i una segona sobre la gestió de riscos.

Abandonar quan em vaig trencar la costella tenia un cost elevadíssim per a mi. Un projecte com aquest amb molt esforç de preparació, moltes persones involucrades, molta il·lusió posada, un cost econòmic important … A sumar el cost emocional de l’aturada i la gestió del fracàs. El cost de continuar majoritàriament venia per la gestió del dolor en les ascensions a fer i el cost emocional de no poder-les fer a ritme i baixar corrent. No hi havia risc, una vegada descartada l’afectació al pulmó. Per a acabar de decantar una balança ja a priori molt descompensada cap a la continuïtat (des del meu punt de vista), calia utilitzar la imaginació i posar-li components de motivació extra. Quina millor que el de poder fer ascensions a cims amb acompanyants amb els que segurament no hauria fet en condicions normals, vamos!!! cadascú hauria fet el seu anàlisis de cost benefici, doncs costos i beneficis son 100% subjectius en aquest cas. Per a mi, i tots els que em coneixen ho sabien, no hi havia dubte. A posteriori, crec que ha estat un gran encert la continuïtat i la forma en que la vaig enfocar. Dos dies després de trencar-me la costella feia el primer cim del “període de transició” (així el vaig anomenar) amb la Sònia, gran missatge! El fet de posar-li un nom a la nova etapa dins el projecte em permetia ajudar-me mentalment a afrontar la nova situació, fonamental. D’aquí arribaríem al “si et fa mal, perquè ho fas?” també molt explicat per l’esforç mental que calia equilibrar. No és fàcil afrontar un nou repte dins el repte però forma part de la gestió dels imprevists (handicaps) i la capacitat mental que requereix un repte com aquest.

Des d’un punt de vista de seguretat, el límit, com ja vaig escriure a un blog “depen de molts factors i cadascú ha de gestionar els riscos segons les seves pròpies vulnerabilitats, que cal conèixer-les. No tothom pateix de la mateixa manera el fred i la calor, no tothom té el mateix sentit de l’orientació ni tothom té el mateix ritme de caminar o còrrer, per exemple. La gestió de la seguretat també és diferent en funció del tipus de sortida (duració, diürna / nocturna …) o de l’objectiu a assolir (dificultat del terreny, alçada a assolir, etc.). L’experiència és la que ens donarà les claus per a establir el nostre pla d’acció per a mitigar els riscos, que segur que hi son. En qualsevol cas, sempre guiats per la prudència.”. Jo afegiria el següent punt: la inconsciència és el pitjor enemic en la gestió de riscos. Kilian Jornet corre per les carenes perquè té molta experiència i és molt conscient dels riscos que té (molt diferents als meus, segur). Només ell sap el benefici que li aporta córrer per les carenes o pujar a l’Everest sense oxigen. Jo preparo minuciosament les sortides (abans i durant), tinc força experiència i em sento confiat del que faig. Davant preguntes com “no et fa por la muntanya de nit?”, la meva resposta és que en aquell moment em sento confiat, no he de patir. Tot i això, la probabilitat fa que en ocasions calgui gestionar imprevists i aleshores un altre cop la capacitat mental també jugarà a favor o en contra.

Exemple de com gestiono jo la seguretat en rutes diurnes
L’últim dia a La Tosa, la meva cara no reflecteix del tot la preocupació que tenia

Molt probablement cap seguidor de @la100pics sap quin és el dia, dels 80 que va durar l’execució del projecte, a on vaig tenir major sensació de risc. Va ser l’últim dia, les condicions climàtiques a La Tossa eren molt dolentes: 5 graus de temperatura, vent (sensació tèrmica molt baixa), pluja i boira. Però l’element més important, de major risc, era que anava acompanyat de 2 persones més: el meu fill (el conec força bé) i un amic seu (tot i estar avesat a la muntanya, no el coneixia). Jo gestiono perfectament el meu risc però no puc fer el mateix amb el risc dels demés que, en aquest cas, a més, estaven sota la meva responsabilitat. Sol, el meu comportament hagués estat diferent, però vaig haver d’adaptar-me a la situació d’anar acompanyat, demanant molta més informació als meus acompanyants i prenent moltes més precaucions.

També és important entendre que molt probablement l’ambició del repte sobre paper sigui proporcional al risc de tenir handicaps i imprevists i requerirà per tant una major o menor capacitat mental per a sobreposar-se. També tindrem una major o menor satisfacció en el camí que recorrerem, previ i durant l’execució del repte. L’ambició la posa cadascú, jo considero que cal ser ambiciosos, només vivint 1 cop i habitualment no tenim moltes oportunitats per a fer realitat els nostres somnis. I no perdem de vista, potser una persona poc preparada, sense experiència i sense haver fet un planificació adequada pot estar jugant més al límit que altres experiències, com @la100pics, a on la nostra sensació potser és diferent.

Tornem a preguntar-nos ara: “Quina és la necessitat d’anar al límit?”

Visca @la100pics!!!