Sembla mentida però després de més de 60 pics fets, cada dia quan em desperto estic nerviós per al nou repte, el nou cim a fer. No vull fer comparacions però crec que passa a moltes persones i professionals que, per molt assajat i entrenat que ho tinguin, a l’hora de la veritat hi ha nervis. I una vegada em poso a caminar i a córrer tot es passa i entro a la dimensió muntanya, el món que estic buscant i que trobo dia rere dia. Avui no ha estat una excepció.
Ahir va arribar el meu amic Pepe, amb un parell de pizzes sota el braç, per a sopar. De seguida es va fer amb la dinàmica establerta i organització de tot i amb els acompanyants: l’Olga primer i el Jordi després, quan va arribar (a l’hora de sopar). El Pepe és home fàcil i adaptable a tot i a tothom.
Amb l’Olga havíem planificat l’etapa del dia següent (la d’avui) i a l’arribar el Pepe ho vam compartir. La idea era que el Jordi i jo, que fèiem l’etapa sencera anàvem a les 6.45h cap a Eyne 2600 i ells marxaven a la mateixa hora cap a, parking de les pistes d’esquí d’Err per a fer el Puigmal directament, amb la idea de trobar-nos tots 4 al cim del Puigmal entre les 11h i les 12h. El Jordi i jo teníem 3 cims per endavant, 20km i 2000+, enllaçant 3 tracks de wikiloc diferents (els adjunto), la 3ª etapa reina, amb un perfil que feia por … Bona previsió de temps i logística acordada per al post ruta: dinar i nova ubicació de la FURPI. Si hi ha bona planificació, ja només calen cames i cap.
Ahir la nit ens vam atipar com a lladres, alguns més que d’altres 🤔, les 2 pizzes del Pepe, pasta que havia fet l’Olga, par, formatge, plàtans, iogurt … Cal carregar hidrats per la nit i així el dipòsit d’energia està ple pel matí, aquesta és la meva tècnica que, de moment, m’ha funcionat. Al matí, esmorzar lleuger, a menys que et llevis 3 hores abans de sortir i facis una nova càrrega d’hidrats. El complement en ruta, barretes energètiques i molta aigua amb isotònic, minerals i sals. Algun dia comentaré la meva experiència amb les barretes. Al final del sopar, ja recollint i a punt de fer el punt i final del dia va arribar un francès preguntant i interessant-se pel projecte. Home simpàtic, amb ganes de conversa, jo crec que volia festa, o tertúlia, i nosaltres volíem dormir, així que amb bones paraules li vam fer només una mica de cas 😁.
A l’hora de dormir, l’Olga a la seva furgo, el Pepe al meu costat i el Jordi al llit que baixa. Ja estem acostumats a aquesta organització de llits i funciona. Quan tothom dorm, funciona! Quan cal moure’s per la FURPI la cosa ja canvia, i més si hi ha el llit baixat …
Aquest matí 5.45h sona el despertador i la maquinària comença a funcionar, de manera que a les 7h el Jordi i jo ja ens posem a caminar, afrontant els primers 1000 metres de desnivell del tirón. De seguida fem el primer cim, però per error, doncs Cambre d’Ase té un cim previ (Cambre d’Ase Occidental) i ens hem adonat més tard. Cap problema, els hem fet tots dos!
A partir d’aquí, i després d’un ensurt amb la gopro que pensava que l’havia deixat al cim i al tornar m’he donat compte que la duia a sobre …, ha estat un festival de vistes i panoràmiques. Tota la resta del camí ha estat carenar, amb una alçada entre 2.600 i 2.900 metres, un autèntic festival, quin luxe de recorregut! A més, pel camí ens hem trobat 2 famílies d’isards, que de seguida han fugit. Els isards son temorosos de veure humans, no m’estranya, jo molts cops també 🤨 Avui feia vent i a l’anar per la carena es produïa l’efecte de que quan carenàvem per un costat teníem fred (per la sensació tèrmica del vent) i quan carenàvem per l’altre teníem calor. Amb aquest carenar interminable hem fet molts cims, tot i que n’hem registrat 3 pel repte. La Torre d’Eina ha estat maca d’assolir, amb un previ de grimpat fàcil i uns metres finals molt planers, gran cim!
Després hem fet el Pic d’Eina, Finestrelles, Puigmal d’Err o de Segre, petit Puigmal d’Err … Pel camí un noi que baixava corrent s’ha aturat i em diu «ets el de la 100 pics?». Era un amic de l’Ivan de Sant Memet, que havia vist la gorra de l’Olga al Puigmal i s’havia identificat. Fa il·lusió veure que hi ha persones que coneixen el projecte, s’ointeressen, et comenten … Bravo!!!
El puja i baixa ha passat factura i el Jordi ha notat el desgast, però com el sherpa és un gran campió ha guantat el tirón fins el final. Aquest fet, veure’l com patia però que seguia i seguia fins el final m’ha emocionat. Sé com es passa quan tens un baixón i cal molt de «coco» per a fer el que el Jordi ha fet avui, és un grandíssim campió, bravoooooooooooo Jordi!!! Sembla que ho has viscut tot amb el «mano a mano» que fem el Jordi i jo però no, tornen les emocions sempre, fortes i intenses, això no té preu! Arribant al Puigmal ja veiem les siluetes de l’Olga i el Pepe, esperant, ens han fet una rebuda digna de l’etapa, grans Olga i Pepe fent el cim, grans Olga i Pepe amb la rebuda, grans Olga i Pepe amb l’ajuda a l’etapa. Gràcies amics!!! L’alegria de fer aquest cim és indescriptible, és un cim especial i únic que cal fer al menys 1 cop a la vida.
La baixada l’hem fet separats, el Jordi i jo corrent i el Pepe i l’Olga caminant. El Pepe té els genolls tocats i no està per a baixades ràpides, així que calma i bona lletra. Una vegada a baix, programació mil·limètrica de retorn + dutxes + bugada + ordre + desplaçament, per a estar a les 14.30h a Llívia per dinar (al mateix lloc d’ahir) sortir pitant per a fer reunions (Pepe i jo) a les 16h i buscar nova ubicació de la FURPI a prop del Pas de la Casa. No hem passat la frontera d’Andorra per a evitar la complicació de les dades, els andorrans volen posar-ho difícil als turistes, ells sabran el que fan, molt contents no estem 😏
Ara ja a punt de planificar la nova etapa de demà, veure previsions de temps (que s’apropen pluges), fer el sopar, etc.
Quin grandíssim dia!!!
Visca @la100pics!!!
