Com ja he comentat algun cop, la muntanya és per a tots i no és de ningú, tot i que a vegades ens pensem que podem dominar-la o envair-la. A mi m’agrada la muntanya amb la mínima petjada humana, salvant indicacions i elements que facin minimitzar el risc dels trajectes. Cal respectar al màxim la natura que hi roman, vegetació, animals, camins, rius, llacs. Ells hi son allà sempre, és el seu habitat natural, casa seva i, per tant, els hi devem respecte i segurament agraïment. Nosaltres estem de pas. I no ens confonguem, no som res al costat de la magnitud del que tenim al voltant.
Avui hem compartit la muntanya persones amb diferents maneres de gaudir-la. Un senderista que ens hem trobat al cim i que feia ruta, amb mapes i brúixola, explorava camins (el Jul ha comentat que segurament una mica exposats, des del cim), se’l notava content, molt content. El Jul, habitual de la muntanya, estiu i hivern, de sortides en grup, corredor pausat, reporter infal·lible (d’ell tinc els millors reportatges de foto i vídeo de les meves ascensions), s’ha banyat al llac a 2.200 metres d’altitud, se’l notava content, molt content. I jo, enamorat de la muntanya, cada cop més, de la solitud i la pau d’aquests llocs, observador puntual, addicte a les olors i sensacions dels terrenys, corredor nat, estava content, molt content. Tots tres hem compartit el cim, amb les diferents maneres de gaudir de la muntanya, tots tres contents, molt contents.
Aquest matí hem començat a camina el Jul i jo a les 7h, ben a prop de la FURPI. L’entorn de l’ascensió ens ha sorprès als dos, a mi m’ha recordat al principi els empedrats de la pujada al refugi de Sant Jordi (Cadí), però en un paratge molt més alpí. El Pirineu andorrà és més alpí, més semblant al de la Vall d’Aran, muntanyes amb forts pendents, molta vegetació, fins ben a munt, llacs, rius, molta aigua. Una exhibició de la naturalesa, un regal de bon matí.
L’ascensió l’hem fet a bon ritme (2h05m), no era massa tècnica, salvant els metres finals, més rocosos, com de costum a aquestes alçades. A peu de l’ascensió final al cim hem pogut veure un grup de 8 isards i durant el trajecte final ens ha acompanyat el crit d’una cabra (o vàries) que mai fins ara havia tingut la sort de sentir a aquestes alçades. El Comapedrosa és el cim més alt d’Andorra i no ens ha defraudat la vista des del cim, esplèndida, brutaaaaaal!!!
Hem estat al cim una bona estona, jo li deia al Jul «anem que estic agafant fred» i ell em deia «et falta una mica de greix al cos home!» i «deixa’m fer una altra foto». La veritat és que li agraeixo la paciència per a gravar aquests moments tant màgics, ara assentat a la FURPI m’agrada veure les fotos del reporter Jul, ets un crack!
La baixada l’hem fet a diferents ritmes, jo més ràpid per a poder arribar a la ruleta de reunions que tenia avui, ell més pausada i assaborida, amb bany inclòs, quina enveja! He baixat directe a la FURPI, per a tenir temps de fer la dutxa, bugada, ordre i bocata, abans de la primera reunió d’aquest matí a les 12h.
Us adjunto el track de wikiloc que hem seguit:
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/andorra-arinsal-cim-del-comapedrosa-14526080
Avui Arinsal està mig tancat i el dinar no passarà a la història de @la100pics. Però la xerrada sí, hem estat planificant, com també ahir la tarda / nit (què pesat que soc quan m’ho proposo) el dia final del repte. Ja està clar que serà el diumenge 3 d’octubre i serà a Bagà. Encara que compartim en part la nostra festa i la de l’Ultrapirineu, tractarem de fer-ho coincidir només quan ens interessi. Jo crec que arribaré aquell dia sobre les 12h a Bagà, vull fer la famosa baixada de final d’UP per Bagà. La UP ja haurà acabat i potser hi ha gent pels carrers però això no em traurà la sensació que vull viure, única, de baixada a la meta, des de Sant Jordi fins a Bagà. Després ja buscarem la manera de compartir el final de repte amb tots aquells que vulguin venir a fer-ho, com sempre hem fet en aquest projecte. Espero que siguem molts, m’agradarà fer una abraçada a tots els que han viscut l’experiència, des de dintre o des de fora, punt i final emotiu a un projecte a on la component emocional ha estat molt important.
Avui és dia de reunions fins a tard, paciència. Espero tenir algun moment per a compartir amb el Jul una estona de tranquil·litat. També ens caldrà organitzar l’ascensió de demà, al Bony de la Pica, pic desconegut. I organitzar el desplaçament de la FURPI de demà, potser ja a territori català. I poder omplir el dipòsit d’aigua de la FURPI, fer alguna compra … 😅
Gran dia de muntanya avui, gràcies Jul per acompanyar-me.
Visca @la100pics!!!
