Quan vaig somniar el projecte vaig pensar molt en el tema de la difusió. Com dic en el briefing del projecte jo no soc d’explicar el que faig, i menys de fer-ho a les xarxes i als mitjans. Però havia arribat el moment d’obrir el meu llibre, a tots els que volguessin llegir-lo. I la veritat és que crec que ha estat un encert. Hi ha molt bona resposta a instagram, el blog és un èxit (en el fons és el meu diari), la distribució de fotografies (i algun vídeo) dels cims per whats es rep amb molta il·lusió i les diferents aparicions en mitjans (la majoria digitals) crec que han servit per a comunicar l’essència del que faig. TV3 vol fer un documental, diferents revistes m’han demanat articles, tinc programades xerrades a empreses … fent gran @la100pics crec que faig una bona aportació. El temps dirà quan de bona, jo li donaré tota la qualitat i contingut que pugui.
«Normalment no soc d’explicar, guardo les coses dins meu, com a petits tresors, però crec que ha arribat el moment de compartir el que he après. Potser, fent-ho, faig més gran el meu tresor i potser, fent-ho, faig la meva petita aportació a aquest mon tant gran. I ho vull fer amb un repte molt treballat, molt personal, que tracta de buscar l’essència del que ha estat la meva vida.» (briefing del projecte Essència, el meu projecte personal).
Ahir la tarda quan vaig arribar a casa el Fede per a fer el campionat del món de domino ja havia arribat també el Joe, gourmet que ara és resident a la Cerdanya. Lamentablement els vaig dir que alguna cosa no rutllava, símptomes d’infecció d’orina … Ni un segon van dubtar els meus estimats acompanyants en fer el que més calia, anar a l’Hospital de Puigcerdà a comprovar el que passava i posar-hi remei quan abans. Després un anàlisi d’orina em van confirmar la infecció, i com tenia febre alta van decidir fer diferents analítiques i cultius (tindré els resultats en breu) i posar-me ja una dosi intravenosa d’antibiòtic i paracetamol. Gràcies estimats companys, vam fer bé i ara estic molt millor!!! Em sap molt greu pel Joe, que es va desplaçar per fer la partideta i havia portat gelats per a celebrar-ho i el que va haver de fer és de taxista fins a les 22h de la nit. 😥 Gràcies Joe! Gràcies Fede! Gràcies Joan Maria!
L’impacte de la dosi de l’Hospital va fer un efecte fulminant i vaig decidir mantenir l’ascensió d’avui. El consell del Joan Maria, sempre oportú: «comencem junts a pujar i si veus que pots tirar, endavant».
Aquest matí m’han passat a buscar el Fede i el Joan Maria per la FURPI a les 7h del matí, per a fer l’aproximació fins a Pollineres. Durant el trajecte he pogut gaudir de nou del despertar de la serra del Cadí, a on es reflexa el sol i genera una fotografia increïble, sempre diferent però sempre espectacular. També pel camí ens hem trobat 3 conills que feien cap a la carretera, molt despistats.
Jo em trobava força bé, fins que 5 minuts abans d’arribar he tingut un cop de fred i alguna tremolor. Tot i això he començat l’ascensió, com sempre, caminant a ritme ràpid. De seguida s’han passat les tremolors i he fet una bona ascensió a un cim molt noble, de recorregut agraït (llacs, rius, bona vegetació …) i ben marcat. És fàcil orientar-se a la Cerdanya, muntanyes obertes, poc perdedores. Quan estava carenant per a fer l’ascensió final he passat fred de nou, la temperatura era baixa (per sota de 5 graus) i bufava força vent. Així que no he tingut més remei que posar una marxa més, arribant al cim en 1 hora clavada. Avui no estava per a molt miraments i calia fer el cim, objectiu principal.
Baixada a bon ritme, oblidant-me dels meus problemes físics, 35 minuts de cursa. A baix m’esperaven els meus acompanyants, que havien arribat al llac i baixat de seguida per a no fer-me esperar 🤗. El Fede estava acabant un entrepà i el Joan Maria, com és habitual, ha començat a treure de la seva super motxilla tota classe de reconstituents: vols unes orellanes? vols uns fruits secs? un plàtan? un suc? … Quin crack! M’he pres un plàtan i un suc i de seguida he anat al cotxe per a no agafar fred de nou.
De tornada hem passat a tornar les claus de l’accés a Pollineres a l’Ajuntament de Lles. Ahir hi van anar el Fede i el Joan Mª, i van haver de suar tinta per a convèncer les noies de l’Ajuntament que el projecte era especial i l’accés ens evitaria kilòmetres i desnivell sense sentit. Avui al tornar la clau m’han dit: «tens uns representants molt especials». Jo, com ja ho sé, n’estava segur que se’n sortirien. Visca els gourmets!
A les 11.30h estava a la FURPI, he fet una dutxa, la bugada, posat ordre i treballat fins a les 14h. La veritat és que la recuperació ha estat sensacional. La diferència entre l’estat físic d’ahir la tarda i el d’avui brutal!!! No em puc queixar de res, com sempre dic, soc un privilegiat, fent realitat un projecte de somni, què més vull?
Per dinar el Fede ens ha ofert un arròs fet a casa seva, amb un complement de tomàquets, seva i pastanaga. Bon dinar, millor conversa!!! Ell han pres un bon vi, jo estic limitat per l’antibiòtic 😥 Meló, cafè, sobretaula. Jo he aprofitat per la instax de rigor, que vaig penjant al suro de la FURPI: 37 fotografies en aquests moments, 37 moments màgics.
Aquest vespre arriben la Júlia, la meva filla, i el Toni, gourmet que ja em va acompanyar, amb el Joan Maria, al principi del repte. Aquesta tarda, campionat del mon de domino, amb el Joe. Ens menjarem els gelats que va portar, espero! 😁
Visca @la100pics!!!
