Quan vius emocions molt intenses després et costen molt d’explicar, inclús a les persones que en aquell mateix moment estan amb tu. Es difícil posar-nos en situació. La meva passió, córrer per muntanya, em dona moments de grandíssima emoció. La més fàcil d’explicar és el final d’una cursa de llarga distància, després de 15 o 18 hores de resistència, arribes a la meta, superant un repte personal. Hi ha una part de superació, d’esforç, de lluita per un objectiu. Però hi ha també una part de tensió acumulada, per diferents motius, que quan es destensa, l’exterioritzes emocionant-te.
La ruta d’avui m’ha requerit una alta dosi de concentració, constància i tècnica. La ruta d’avui ha tingut un ingredient de risc que calia gestionar mentalment. El fred, però sobre tot la boira, complicaven seguir el track amb precisió, una precisió necessària sobre tot en el tram de carenat entre els 2 cims previstos, el Puigpedrós i La Carabassa. En un moment de boira aclaparadora, que no et permeti veure res, l’orientació és molt difícil. Fas 10 passes en una direcció i el GPS no et dona bona resposta, els fas en la direcció oposada o a 90 graus, i el mateix. Et desesperes una mica per no saber ben bé cap a on anar. Estàs sol … Avui he estat mitja hora en aquesta situació, en el punt mig de carenat entre els 2 cims. La gestió del moment és fonamental. Els nervis, l’estat físic, la climatologia, l’experiència, tot suma per a resoldre-ho i tornar a la ruta marcada pel track. La tensió és molt alta. És per això que quan ja he enfilat els últims metres de recorregut, baixant pel primer camí marcat que segurament he fet avui i he sentit una veu coneguda (el Fede) i després els he vist (al Fede, el Toni, el Joan Maria, la Júlia …) m’he emocionat. Els he dit, mentre seguia corrent per arribar al final «soc gran, soc molt gran!!!», mentre plorava, una forma d’exterioritzar les meves emocions després de més de 4 hores de tensió. Quan he arribat a baix, el primer en arribar ha estat el Joan Maria, li he dit: «abraça’m!», jo crec que ell no entenia res. L’he abraçat i m’he posat a plorar. Jo recordaré el moment per sempre més Joan Maria. Avui no he estat en risc en cap moment, no he patit físicament però la tensió acumulada ha estat excepcional. Quan ha arribat la Júlia, que ja coneix aquest moment, també l’he fet una abraçada molt forta, mentre em tornava el plor. Estic content, molt content, l’experiència d’avui ha estat difícil, intensa, però extraordinària. Complicat d’explicar.
Ahir al vespre finalment vam fer el campionat del mon de domino i vam menjar els gelats que havia portat el Joe. Oblidant-nos del dia anterior vam poder gaudir d’una hora i mitja de joc i conversa entre bons amics. El resultat és el de menys, a tots ens agrada guanyar, el moment és el que val.
Al tornar a la FURPI, un bon plat de pasta, bol de cereals i al llit, esperant l’arribada de la Júlia i el Xavi. Van arribar passades les 22h, van poder sopar la pasta que havia fet i organitzar la jornada d’avui, de logística complicada.
Ens hem llevat a les 5h15m, per a poder sortir d’horeta rumb a Malniu. Les previsions semblava que donaven millor temps, al menys fins a les 13h però jo he estat previsor i m’he portat material de fred i pluja, per si les mosques. A les 7h hem arribat al refugi de Malniu, amb 6 grauets de temperatura. Les instruccions estaven clares, si a l’arribar al cim (Puigpedrós) no ho veia clar, baixava i decidíem: si anar a Campllong i fer La Carabassa des d’allà o deixar-ho per diumenge. El Xavi, molt observador («aquestes barretes son bones eh?») , la Júlia una mica atemorida («no et fa por la muntanya de nit?»).
He fet el Puigpedrós en 1 hora exacte (vamosssss), l’he ujat absolutament pel dret, pràcticament en línia recta! 800+ ja els deixava fets. 😁 El dia semblava que pintava bé (sense massa alegries però), així que he decidit tirar endavant amb els més de 8km de carenar tècnica que m’esperaven.
La primera part l’he fet bé, amb bona visibilitat, cim rera cim (jo crec que avui hauré fet prop de 10 cims). En el moment del gir de la ruta cap al sud oest (ja en el segon track dels tres que enllaçava avui) el temps ha fet un canvi radical. Al fred, que ja hi ha hagut des del principi, s’hi afegia una boira molt i molt espessa. He anat seguint bé el track fins que he entrat en el pou de la boira, durant uns 30 minuts, absolutament desorientat. El terreny no estava marcat, no hi havia camins, així que sortir del pou era un tema de paciència i destresa, fent moviments curts en diferents direccions fins a tornar a enllaçar amb el track. Quan hi ha boa visibilitat o vas per camí marcat és més senzill, tornes enrere, desfàs el camí. Quan he pogut tornar a la ruta marcada pel track he agafat molta confiança, també el terreny ha ajudat i he pogut córrer una mica, fals pla, enllaçant cims, fins a poder intuir La Carabassa. El dia s’obria i es tancava i finalment he pogut arribat al punt de seguretat, el cim.
La baixada fins al Pla de Campllong, com el Puigpedrós, pel dret, sense camí marcat. Fins a la part final, a on he pogut córrer un kilòmetre per un bon corriol, per fi!!! L’emoció del final, com he explicat. El Joan Maria amb les provisions habituals, plàtan i suc (que m’he pres), orellanes, fruits secs, xocolata … el que vulgueu! Just 10 minuts després d’arribar s’ha posat a ploure amb ganes, l’àngel de la guarda novament recordant-me la previsió i que ell hi és allà.
A l’arribar a la FURPI, entrepanet, dutxa, bugada, ordre. Una mica de feina amb el portàtil i cap a casa el Fede, que ens esperava una barbacoa. Abans hem comprat amb la Júlia, a un improvisat venedor ambulant que s’ha posat al costat nostre, uns tomàquets i un formatge d’ovella per a portar a casa el Fede.
Hem tingut un dinar excepcional, no només pel menjar (sobre tot la buti!) sinó per la companyia. Què grans que sou gourmets, no em canso de repetir-ho però és que m’ho demostreu sempre. I ho feu perquè sou així, autèntics (com va dir la senyora de l’Ajuntament de Lles), amb un esperit de viure sensacional, alegres, ocurrents, de conversa fàcil i agradable, disposats a tot i més. Quina gran companyia em feu! La sobretaula, amb pur inclòs, inoblidable. Júlia, no te n’oblidis d’aquest moment, guarda’l amb clau!!! 😉
La Júlia ha marxat a primera hora de la tarda. Com sempre, gran companya d’aventura. Disposada, atenta, organitzada. Cada cop que sento: «vinga papi» m’entra un «subidón» que no et pots imaginar. Ella és acompanyant habitual a les curses, titular dels avituallaments. «vas super bé papi», adrenalina pura!!! Crec que ja coneixes bé les emocions de cursa: l’esforç, superació, constància … Estic molt content de poder-ho compartir amb tu 😘
A l’arribar el Xavi, parella de la Júlia, no hi era. Ha baixat a treballar. Xavi, has volgut viure el moment, compartir l’inici de jornada, una jornada complicada. T’agraeixo molt el suport, t’atrau el punt d’aventura de @la100pics però cal estar-hi i tu hi ets, jo ho noto i t’ho agraeixo molt! 🤗
Demà, jornada de descans, merescuda. Espero poder tenir un dels millors moments de recuperació, el massatge del Xavi!
Quants moments que tinc ja guardats, quantes emocions, quants companys de viatge … què gran és això!
Visca @la100pics!!!
