El dissabte l’Olga, neboda de la Sònia i acompanyant cinc estrelles de @la100pics, va fer 45 anyets. I va organitzar per diumenge, de forma molt fàcil, una sortida per Montserrat. A les 10.30 a peu de Monestir, disposats a caminar i amb el dinar a les motxilles. Res més. Tota la resta, ho posa la muntanya i, sobre tot, la nostra actitud. Això és el que fa que una cosa fàcil, simple, tingui un retorn altíssim.
I cadascú posa els detalls que fan que el dia tingui encara més atractiu. En el meu cas, jo vaig decidir arribar al punt de sortida en bicicleta. Feia temps que no patia / gaudia de l’ascensió per carretera al Monestir i en tenia moltes ganes. Així que vaig sortir a les 8h de casa i amb la logística pactada amb la Sônia per a poder canviar-me després de roba. La prèvia que vaig planificar va sortir perfecte, salvant algun contratemps de circulació a Terrassa i l’ascensió final de 9km la vaig poder recordar pedalada a pedalada. És una pujada sense treva i inclús que es complica en els trams finals. El fred, en el meu cas, tampoc juga a favor. Al sac està, bon entrenament!
A les 10.30 estàvem ja al punt. La planificació va ser fàcil i la posada en pràctica també. El fred i la boira que hi havia al Monestir van generar algun dubte, però a les 11h ja enfilàvem les 1.200 escales per a fer-nos amb el cim de Sant Jeroni. El camí clàssic de Sant Jeroni des del Monestir és una meravella, exigent en certs punts, però factible per a qualsevol nivell. És simplement, com quasi sempre, una qüestió de ritme. Fer les justes parades, com vam fer. I arribar al punt més alt en aproximadament 1 horeta i mitja. Ja en el camí cap al cim em vaig donar compte que l’actitud de tots els que pujàvem era perfecte, molt sorprès sobre tot de la dels nens, la Laia i el Marc. No és habitual. Símptoma de feina molt ben feta quan veus nens que caminen amb soltesa, sense queixes, al contrari, amb molta satisfacció. Bons records em venen al cap. Estic convençut que molt probablement la vida els vagi somrient. A mi, em genera molta satisfacció veure-ho.
I la muntanya també va posar de la seva part, com quasi sempre. El dia es va obrir, el terreny estava preciós, i les roques de Montserrat no et deixen indiferent. Sant Jeroni, el Montgrós, la Roca del Gegant, Cavall Bernat, buf buf buf. Els núvols seguien instal·lats a baixa altitud i això ens va permetre gaudir del mar de núvols des de Sant Jeroni, senzillament brutal!!! I divisar el Pirineu nevat, el Prepirineu, Montseny, Serralada Litoral … 😍
Toques les roques de Montserrat i et transmeten alguna cosa especial, roques aspres, de línies arrodonides, fresques. Sembla que et protegeixin d’alguna cosa i alhora et distreuen amb la seva morfologia de conte. Un espectacle que cal recordar de tant en tant.
La tornada la vam fer donant la volta per Sant Joan i Sant Miquel, el primer sender també molt interessant. Vam parar a dinar a Sant Joan i mentre els nens seguien la seva història per recordar, plena de vitalitat i entusiasme, una noia amb vestit llarg i sabates de tacons es feia fotografies de «postureo», també per recordar, per recordar un dels grans pecats capitals del segle XXI. Que cadascú li posi el nom que vulgui. El contrast dels nens i de la noia em deixava clar quin crec ha de ser el nostre camí, molt probablement minoritari.
El tram final de camí, un passeig amb menys encant però amb l’alegria del viscut. Olga, Sergi, Laia, Marc, gràcies per la sortida de diumenge, tant senzilla com reconfortant. Per a mi és un gran plaer compartir el temps amb vosaltres, desitjos de tornar a fer muntanya junts😉.
Per la nit vaig tenir l’oportunitat de gravar una entrevista pel programa «el club de la mitjanit» de Catalunya Ràdio. Amb la gravació de «l’ultrasports» per RAC1 que vaig fer ara fa 1 setmana completo la meva modesta «gira» per les ràdios del país. Ha costat, però suposa una satisfacció a tant d’esforç per a fer extensius els missatges de la nostra gran aventura.
Visca @la100pics!!!
