No em cansaré de repetir la gran satisfacció que tinc cada cop que comparteixo una activitat amb els meus amics Gourmets. I no només perquè m’ho passo bé, per suposat, sinó sobre tot per tot allò que aprenc. Tenen el camí clar, només cal seguir-lo, l’èxit està assegurat. Amb senzillesa, perseverança, il·lusió, generositat i bon humor fan dels moments, petits tresors. Jo els estic eternament agraït, a ells i al meu pare, per a ensenyar-me el camí.
El cap de setmana prometia, 3 comarques i 3 pics. Però també prometia l’home del temps que faria fred i vent, i així va ser. Ja pel matí de divendres vaig sentir: «a on aneu amb aquest fred?»
Vam sortir, com és habitual, per arribar a dinar a lloc, aquest cop no massa lluny, a El Vendrell. Allà hi va néixer Jordi Angrill, el pare de la Sònia. Home fort i tendre alhora. Se’n va anar massa aviat, com el meu pare. Jo vaig compartir la seva última etapa, ja jubilat. Tot i la seva malaltia, recordo la passió amb la que vivia, a Vilanova. Apassionat de la fotografia, del bon menjar, d’estar amb la família. Veia la vida a través de la seva càmera i ho immortalitzava com ningú, quines fotografies! Com si fos un homenatge a ell, i també a la passió que la Sònia va heretar d’ell, vam anar a dinar a la platja de Sant Salvador. Res de l’altre món, el menjar, però envoltats d’un enorme paisatge.
Fem la compra de sempre i arribem a l’apartament. Apartament ampli, ben equipat. Sempre intentem agafar-lo amb 2 habitacions mínim, no sabem mai qui vindrà 🤨. Últimament apreta la feina així que vaig estar una bona estona treballant, abans de sortir a fer un vol i conèixer El Vendrell. Ens va sorprendre, més gran del que pensàvem, un centre de vianants concorregut, força comerç, una bona església. Poble natal del mestre Pau Casals, aquell que ens va honorar amb un discurs memorable, ja als seus quasi 95 anys, a les Nacions Unides:
«Sóc un català. Catalunya és avui una província d’Espanya. Però què va ser Catalunya? Catalunya va ser la nació més gran del món. Us diré per què. Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van trobar en una ciutat de França, aleshores de Catalunya, per parlar de la pau. En el segle XI. Pau en el món i contra la guerra. Això era Catalunya.»
Tant de bo avui algun polític català li pogués fer la mínima ombra. Malauradament el seu record és això, un record, no un mirall.
A l’arribar a l’apartament, comencen els problemes amb la caldera, que vam patir tot el cap de setmana. Amb el fred que feia i la caldera fen el tonto … Sopem i planifiquem la sortida del dia següent, recorregut llarg però sense massa desnivell. Decidim començar a les 9.30h, per a no fer tard però per a permetre que el sol pogués fer la seva feina.
Efectivament, el dia s’enceta amb fred i vent. Però la Sònia i jo, tossuts, ens posem a caminar. Escalfem fent el primer cim, doncs fem quasi tot el desnivell del dia en el primer tram. Passant primer per la Torre del Moro, una torre de guaita de 8 metres d’alçada. Jo no vaig tenir esma d’enfilar-m’hi.
És el cim número 25 del FMJ?, dels 50 cims essencials que em faltaven per fer, ja som a la mitat després d’1 any d’haver iniciat aquesta aventura del Fem Muntanya Junts. Quin encert!!!
Al fer el cim, un whats del Francesc que ens diu que a la Cerdanya estan a -18 grauets … i la Júlia i el Xavi que van cap a La Molina 🤔
Fem una baixada tècnica i prenem un camí que ens porta a fer l’enllaç amb el següent cim, dirigint-nos cap a l’est. Se’ns fa llarg el trajecte però arribem i a l’enfilar-nos cap al cim, veiem el mar. El contrast de mar i muntanya és esplèndid. A la Júlia i al Xavi els han tornat els diners del forfait 😅
Baixada ràpida i cap a Salomó, el punt des d’on hem sortit. A Salomó tenim reservat el restaurant el Jardí. Tot i haver-hi calçotades, anem a pel menú de la casa. La veritat és que soc molt crític amb les calçotades, no puc evitar el meu rebuig pels excessos. Soc amant de la moderació, gran virtut, sota el meu punt de vista. I crec que vam encertar, gaudint d’unes braves, uns bons cargols, que la Sònia prova per primer cop (i no serà la última) i uns peus de porc, acabant amb el mató de la zona. Com sempre dic, cuina honesta.
A la sortida no ens fem amb l’oli que ven la mestressa, pensant que ja el trobarem de camí, greu error … Botigues i cooperatives totes tancades, no volen fer negoci. Decidim esperar a poder-lo compra a El Vendrell, a on sembla hi ha una cooperativa. Arribem a l’apartament, problemes amb l’aigua calenta de la dutxa, que podem resoldre … i anem a per l’oli! La cooperativa resulta ser un bar una mica acomodat pel visitant 🤨 però ens permet comprar 3 ampolles pels de casa.
Diumenge al llevar-nos sentim la fresa del vent amb els arbres, quina por … Hem quedat a les 9h amb el Toni i el Joan Maria (Gourmets) a la Juncosa del Montmell, així que som-hi!!! A l’arribar, ens costa sortir del cotxe, ells no han arribat i el vent bufa de valent. El bar, cal Santi, encara està tancat … sembla que el sol es fa pregar, mentre arriben els 2 campions.
Abans de posar-nos a caminar, reservem per dinar al bar del poble, no tenim reserva enlloc i sembla que hi menjarem prou bé, solució còmode. Iniciem el recorregut en sentit contrari a la direcció del cim, el Joan Maria no ho entén … 😁 El camí, preciós, ens porta per una zona obaga (buf quin fred) fins a la Cova Gran, primera parada d’interès.
Seguim caminant cap al cim de la Cova, puja de veritat i el vent cada cop bufa més. Arribo el primer i em protegeixo darrera un petit refugi. Penso que potser els Gourmets voldran avortar la sortida. Arriba la Sònia, amb cara de circumstàncies i després el Toni i el Joan Maria. Sense massa explicacions, el Toni fa un riu (quin valor) i el Joan Maria diu que el vent ja està començant a parar 😎 Quina força de voluntat!!!
Seguim per un camí força exposat, jo vaig corrent de tant en tant per escalfar i els espero arrecerat. Arribem al Coll d’Arca i canvia la perspectiva. La muntanya ens protegeix ara del vent (que bufa d’oest) i, a més, el camí comença a fer-se més atractiu. Tot i tenir força pedra, les vistes son precioses i de tant en tant ens endinsem en zones més boscoses. Arribem a la carena i fem cim. La Talaia del Montmell, amb 861 metres d’alçada, és el sostre del Baix Penedès. Des de dalt, unes vistes impressionats. Viem el mar, veiem el Mont Caro, veiem la Torreta del Montsià, veiem tot el Pirineu, de punta a punta, veiem Montserrat i el Montseny i veiem la Torre de Collserola! 😍 Termendu! Brutaaaaaal
Després del clàssic aperitiu del Joan Maria, marca de la casa, carenem fins la Creu del Cap de la Serra i fins les runes del Castell de Montmell, grimpant una miqueta.
De retorn a la Juncosa, fem cap a l’ermita de Sant Miquel i d’allà baixem una mica per lliure fins el poble. És un seguit de treure i posar roba, ara toca el sol, ara bufa el vent 😅
Dinem a cal Santi, força bé. El dinar dona per refer-nos i dona per xerrar de tot una mica. Moment màgic, de saber que cal aprofitar-lo. Moment d’abraçar els meus amics, ben fort, de veritat. I d’agraïr-los haver-me fet feliç.
Nosaltres, no tornem a Sant Cugat, anem a Vitoria a deixar el nostre entranyable Golf (que ja ha fet la seva feina) i recollir un nou cotxe (o quasi nou). Passem full, altre cop.
Visca @la100pics!!!
