La Segarra t’atrau per la seva senzillesa, d’un terreny pla amb camps ordenats per fileres i fileres d’ametllers, oliveres i vinyes, de pobles camuflats com si un cop de vent els hagués arrebossat, solitaris, respectuosos. En aquest escenari, res no sembla que hagi de ser urgent, tot fet de mica en mica, pausadament, artesanalment. Just el contrari del que avui dia estem acostumats a veure i viure.
Divendres migdia sortim en direcció a Arbeca, amb el nostre cotxu nou, que ens ha fet passar de l’antiguitat a la modernitat d’un dia per l’altre. Parem a La Cava (del Joan) a dinar, bon menjar. I al sortir, com si tingués la imatge gravada a foc al meu cervell, em retrobo amb el meu pitjor moment de @la100pics. Amb una costella trencada, gastroenteritis galopant, viatge amb incidents des de La Pobla, paro a Tàrrega a fer un entrepà i la noia em diu que el pa no és del dia i que tampoc em poden fer res calent … I per acabar-ho d’adobar, a l’entrar a la FURPI després d’engegar a la noia, s’engega el ventilador de l’aire condicionat, sense haver-hi forma d’aturar-lo. Què traïdor és el cervell, que en un moment de pau, un any i mig després, m’etziba amb un record una bona bofetada.
Arribats a Arbeca ens apropem a la cooperativa d’oli doncs el senyor Google ens diu que tanquen en breus. Ja vam viure el mes passat la història dels horaris de les cooperatives, al Baix Penedès … La cooperativa és tancada i el que està obert és l’oficina. Per sort, l’oficina disposa d’un petit mostrari d’olis per a vendre’ns, així que ens fem amb una ampolla de 5 litres i 2 de litre i mig per a la Júlia i el Bernat.
Arribem a l’apartament de la senyora Ursula, que fa honor al seu nom 😆 … i l’apartament també. Quina cosa més rància. Sembla fet a posta, quants menys estris de cuina, millor (la tapa de l’olla?, els ganivets de tallar?, les safates? …), la decoració comprada a pes, el llit de matrimoni més estret que els «d’antes» (com la torradora) i els coixins que es poden aixecar amb un dit de la ma … La veritat és que no ho entenc, amb pocs diners pots deixar un apartament ben equipat i tal i com està avui dia el tema de les recomanacions, és una inversió que rendibilitzes segur. Però el tarannà estalviador a vegades ens juga en contra.
Fem les rutines habituals, comprar, treballar una estona … i visitem Arbeca, atrapat en la soledat. Un poble petit, amb l’encant, sobre tot, del nom, el poble es visita ràpid. Tot tancat. Fins i tot el Restaurant del poble, que feia bona pinta. Un obrador és obert (trucant), on la mestressa fa pastissos, però no pa. Li comprem un vi de la zona (per sopar) i uns carquinyolis i ens recomana restaurants per dissabte. Sopem el de quasi sempre, una estona de tele (TV3 al canal 82 😣) i planificar la sortida de dissabte, que sembla senzilla.
Dissabte s’aixeca fred però assolellat, a les 9.30 estem per Borges (Blanques, pels de fora) i comencem a caminar. La sortida, fàcil i sense massa desnivell, ens permet copsar la terra. Oliveres per tot arreu, ametllers que estan florint (amb retard), ceps «emparrat en royat» 🤔 … I força ocells, que semblen falcons vigilants dels camps. A bon ritme, la sortida potser més curta de les que portem, en 3 horetes està llesta!
Abans d’anar a dinar cal decidir si anem a veure les pintures rupestres de Cogul o a Borges, a conèixer la capital. Ens decidim per Borges i, entrant al poble veiem la Cooperativa de Sant Isidre oberta, amb una zona de degustació … i no ens en podem estar. Comprem més oli (ja van 15 litres …) i fem una coke per fer temps. El dinar el tenim a les 14.30h a Els Fogons de la Carme, amb la Júlia, que tot i el constipat que porta a sobre decideix venir. I valia la pena venir 😆, tant el menú tradicional com el d’ametlles son per a xupar-se els dits, un encert. I per a rematar-ho, una altre empolla de vi de Cervià de les Garrigues, ja son 20 litres …
A la tarda aprofito per avançar feina, que últimament en tinc molta, i la Sònia i la Júlia fan cap a Borges de nou, per a visitar el poble. Planifiquem la sortida de l’endemà, amb molts dubtes per la salut de la Júlia …
Diumenge decideixo llevar-me més d’hora (a les 6h) per anar a córrer una mica abans de la sortida. Sense frontal, em guio pel canal d’Urgell (una mica sec però), que el vaig resseguint, pensant que arribaré al poblat ibèric però no he encertat la direcció i arribo a Borges 😂 La sortida de sol amb el reflex al canal és un espectacle. I l’espectacle també me l’està donant una de les costelles, que amb les rebregades de l’últim cap de setmana fent esquí de fons sembla que s’ha trencat. Si no li dones repòs a la costella, no se solda, però saber-ho no serveix de res si no en fas cas … És el que té voler fer massa coses, algun preu has de pagar.
A les 9h estem a Montblanquet, disposats a iniciar la ruta, tots 3. Amb alguna indecisió, comencem. Però al cap de poca estona la Júlia gira cua, no ho està gaudint i no val la pena continuar … La Sònia i jo decidim fer la ruta sencera (la Júlia ja torna cap a Sant Cugat), passem primer pel Santuari del Tallat (molt especial) i en un puja i baixa arribem al Tossal Gros de Vallbona. Un Tossal rodejat de pessebres, i de molins de vent. La petjada de l’home es fa notar i jo no m’hi acostumo. És curiós el contrast que ens ofereix la carena del Tossal, a un cantó la vall que roman a l’ombra de les Muntanyes de Prades, preciosa, a l’altre cantó el parc eòlic, ple de molins. El Quixot es tornaria boig …
Ens endinsem en un bosquet amb d’alzines per trobar el poble de Senan (un nom poc català, penso). Com tots els pobles de la zona, amb les cases del color de la terra, ben bé com si els calgués amagar-se d’algú. Els camps son verds, d’un verd fort, que es fa notar.
Seguim amb el puja i baixa però anem a bon ritme i arribem al cotxe a bona hora, per anar cap a l’Avi Siscu, un restaurant al poble de Ciutadilla. Mengem uns bons cargols i un xuletó impressionant (mitjana per a ser correctes), per a recuperar forces.
La tornada a casa és ràpida, allà ens espera la família per a celebrar els 26 tacos del Bernat!!! Per a molts anys Bernat!!! Vas sumant, mentre nosaltres en restem 🤔
Un altre cap de setmana pel record, ple de grans i bons moments, aquest sí que els sumem i jo diria que ens multipliquen la felicitat.
Visca @la100pics!!!!!!!!!!!!!
