Skip to main content

Espero que estiguis passant un dia d’aniversari ben bonic. Jo fa dies que et dec l’escrit de la meva experiència a la 100 pics, que consti que l’he començat diverses vegades i m’hagués agradat enviar-te’l abans del 3 d’octubre, però com finalment no ho vaig fer he pensat que avui també pot ser un bon dia.

La veritat és que aquestes coses si no les fas de seguida es refreden, i suposo que el fet de que fos per publicar-ho també em tirava enrere. Però si que tinc ganes d’explicar-te el que ha significat per a mi compartir un trosset de la teva experiència.

Saps que sempre m’han cridat l’atenció els teus reptes, sobre tot pel que signifiquen de compromís i perseverança, però reconec que molt sovint em costa entendre la necessitat d’anar tan al límit. M’ha agradat viure-ho de prop sempre que he pogut, són experiències úniques, diferents, i el contacte amb la muntanya les fa molt atractives. També era una manera de fer-vos costat a tu, a la Sònia, i de compartir estones boniques amb els vostres fills i amb tots els que s’hi han afegit. En tinc molts bons records.

El projecte de la 100 pics em va captivar des del primer moment, li vas triar bé el nom, “Essència”, perquè realment t’hi vaig reconèixer en tot, era un projecte Oriol en estat pur, que engrescava per la seva autenticitat i per la il·lusió amb que el transmeties. I el que vaig trobar més bonic és que a més de ser un dels teus reptes descomunals i difícils d’entendre per a la gran majoria de mortals, no l’encaraves en solitari, sinó integrant tot allò que forma part de la teva vida, el treball, la família i els amics.

Per això no vaig dubtar en cap moment que d’alguna manera hi volia formar part. I ho he pogut fer de diferents maneres, a la Vall d’Aran i l’Empordà convivint amb més família i amics, i al Canigó a la FURPI. Ha sigut una bona oportunitat per gaudir de la muntanya, descobrir llocs i camins meravellosos, passar bones estones amb vosaltres i fins i tot fer un cim! (I riure molt amb el Magí i la Sònia en el nostre intent infructuós de fer el segon).

També m’ha permès viure moments de malestar i de frustració, com quan et vas trencar la costella. Se’m feia difícil d’entendre que volguessis continuar en aquelles condicions, que no et permetessis ni un sol dia de descans. Potser han estat aquests moments els que m’han ajudat a fer l’esforç de comprendre les teves motivacions, la teva manera de viure aquest projecte. Tu vas a totes per aconseguir els teus objectius, t’hi prepares minuciosa i conscientment i tens claríssim les dificultats que suposen. El que per la majoria de nosaltres seria un motiu d’abandó per a tu és un entrebanc a superar. Soc patidora de mena i em va inquietar força l’episodi de la costella amanit amb gastroenteritis, però finalment vaig tenir claríssim que ets una persona prudent i coneixes molt bé quins són els teus límits, i per tant hem d’aprendre a respectar les teves decisions encara que siguin molt diferents a les que per a molts d’altres serien assenyades.

He viscut, també, l’altra part, la dels que són al teu costat i et donen suport des de l’estimació assumint com a propis uns reptes que potser no escollirien i que a vegades es poden fer feixucs. No tots estem preparats ni física ni mentalment per assumir reptes tan grans, ni tan sols ho trobem necessari! I és normal viure amb preocupació situacions que no es controlen i a vegades costen d’entendre. Hi ha gent molt bonica i molt d’amor al voltant teu, Oriol!

Finalment hem sigut moltíssimes les persones que hem pogut compartir un trosset del teu projecte i acompanyar-te, sempre en la mesura de les nostres possibilitats. La 100 pics ens ha donat l’oportunitat de viure una experiència única, enriquidora i especial que no hauríem pogut viure si tu no ens ho haguessis proposat. Mil gràcies per tot, Oriol, i a seguir endavant!

Una abraçada,

anna