Skip to main content

Em vaig assabentar del projecte de la 100pics a través d’un post de l’Oriol al Linkedin.

Conec a l’Oriol d’un projecte professional que duem a terme en col·laboració entre Kiteris (la seva empresa i dels seus socis) i Nemon (la meva i la meva sòcia).

Quan vaig veure el post, vaig mirar-me el teaser, posts de l’Instagram, i més informació que l’Oriol havia publicat.

Vaig pensar: “Ostres, com mola!!”

De seguit li vaig posar un comentari al Linkedin i li vaig enviar mail, fent-li saber que trobava un projecte super atractiu, i que si feia alguna ascensió per la meva zona (Ribera d’Ebre/Tarragona), m’agradaria acompanyar-lo.

Dit i fet, em va compartir el seu planning d’ascensions, i d’entre els més propers, vaig triar acompanyar-lo el 19/7/21 a les Roques de Benet. No coneixia el lloc, així que cap endavant.

Veient les tirades que l’Oriol publicava a l’Strava, de seguit li vaig voler transmetre que el meu nivell físic no és “ni por asomo” el seu, i que li faria una mica de lastre. Ell de seguit em va dir que no patís, que no era competició i que faríem plegats l’ascensió.

Vaig anar seguint per xarxes les publicacions de l’Oriol sobre la preparació del projecte.
Alhora, jo portava des del 29/5/21 enfrascat en un altre mini-projecte molt alineat, que és baixar els 104 kg de llavors, i arribar tant a baix com sigui capaç.
Amb la motivació de baixar de pes i ser el menys lastre possible per l’Oriol en l’ascensió a les Roques de Benet, vaig recuperar l’hàbit d’entrenar varios cops per setmana, i fer sortides el cap de setmana.
Abans de la pandemia, havia fet alguns trails curts, i m’ho passava molt bé. Durant el 2020, i el sotrac de canvis que va provocar el covid vaig deixar de sortir, i amb l’angoixa no vaig parar de menjar, afegint +15 kg als meus castigats genolls per lesions de la meva època de handbolista. Una d’aquestes lesions, va anar a pitjor fruit d’una caiguda tonta a un marge del tros als voltants de Nadal del 2020, que em va fer anar amb crosses ben bé fins al Març 21.

Doncs bé, amb aquests ingredients, i la impaciència que arribés el dia, de fer l’ascensió amb l’Oriol, vaig anar fent entrenaments per a poder estar a l’altura del projecte.

A mida que s’apropava el dia, i feia alguns entrenaments de cursa, les sensacions al genoll no eren gaire bones, no volia desdir-me….El 17/7/21 quan em va enviar la ubicació de la Furpi a Horta de Sant Joan, vaig pensar: “ves i fes el que puguis”.

19/7/21, 5:00. Abans que sonés el despertador ja estava despert. Havíem quedat a les 6:30 a l’aparcament de la Furpi a Horta de Sant Joan, un cafè i 45 minuts en cotxe des d’Ascó per arribar a l’aparcament. Allà vaig veure a l’Oriol en preparatius, no el coneixia en persona. Encaixada de mans, bon rotllo, i presentació del Jordi (el seu fill) i Lluís (el seu cosí).

De seguit vam pujar al meu cotxe, i al del Lluís i vam fer cap a la base de les Roques. L’Oriol orientava el camí.

Pocs minuts després vam arribar al lloc d’inici de l’ascensió. L’Oriol em va indicar que hi havia 2 opcions. Aparcar abans i fer un parell de km més de cursa, o bé apropar-nos molt més amb el cotxe: “He vingut a córrer” li vaig dir (a veure que tal el genoll!!! , vaig pensar)

Vam aparcar, ens vam farjar les armilles, alguns estiraments i l’Oriol i jo comencem la ruta…. bueno el calentament, ja que vam agafar un camí que no tocava, i el Jordi i el Lluís van bromejar quan van veure que tornàvem.

Vam anar fent l’ascensió per la pista que pujava fins a la senda de l’ascensió, a un ritme que em permetia parlar esbufegant, mentre que l’Oriol flotava (com a mínim era la meva sensació 😉

Vam anar cobrint les diferents parts del recorregut, mentre parlàvem de diverses coses, moltes relacionades a com li estava anant la 100pics, coses relacionades amb la seva experiència Trail, consells, etc… De pujada, la llengua de roques de l’últim tram de l’ascensió al pic de Roques de Benet va ser sense dubte la part més dura. En arribar al cim, amb l’àmplia vista que es podia gaudir, vam fer algunes fotos, jo a l’Oriol, i ell a mi, i alguna plegats.

La baixada més fàcil en quant al cansament, però més complexa pel risc de caiguda i de patiment del genoll. Pas a pas, sense pressa, al meu ritme. L’Oriol em va dir clarament: “Marca tu el ritme que jo a les baixades sóc una mica cabra”. Baixàvem xerrant, a poc que em despistava, ja no el veia… però de seguit que s’adonava baixava el ritme… Vam recórrer tota la senda de baixada, quan vam sentir les veus del Jordi i el Lluís. Havien pujat caminant fins a la base de l’ascensió a les Roques.

L’Oriol i jo vam seguir corrent de baixada, direcció al meu cotxe amb el que tornaríem a la Furpi, acabant de xerrar de temes de com anaven les respectives empreses, preocupacions, històries professionals…Una conversa i una companyia molt maca.

Arribats al cotxe, una parella es preparava per a començar el camí que havíem fet 1h abans l’Oriol i jo. Ells en comptes de corrents, caminant. Un Hola, i algunes preguntes sobre el cim, van donar peu a l’Oriol a explicar el projecte de la 100pics a aquella parella que va resultar en una conversa interessant.

Per la meva part, alguns estiraments al costat del cotxe, i content, perquè el genoll m’havia respectat. Havia pogut fer l’ascensió, sabent que estava allà i m’anava recordant amb punxades que no m’oblidés d’ell, però vaig poder fer el recorregut, gaudint l’ascensió i la companyia de l’Oriol.

Molta sort Oriol. Gaudeix d’aquest projecte, que segur que va molt més enllà del mateix repte esportiu de fer cims.

Ivan.