Skip to main content

Quan faig xerrades sobre @la100pics, 1 dels 12 missatges que intento traslladar és que “en tot projecte hi ha contratemps difícils i la capacitat mental és la que ens donarà el diferencial definitiu per a superar-los”. També els comento que la preparació mental s’aconsegueix amb entreno i experiència, i que els contratemps, a la muntanya, venen quan menys t’ho esperes i cal estar preparat. Aquest cap de setmana ens ha servit a tots d’entrenament de la capacitat mental. A tots, perquè ningú se’n lliura quan venen maldades. Aplaudir als meus acompanyants que, per molt entrenador que tinguin, la perseverança i l’esforç els posen ells. I per a fer-ho més difícil, per molt que diguin, ensenyat no es neix. El comentari “és que tu ets així” només desmereix a qui el fa. Qui ho porta a la sang és perquè ho ha treballat, ni més ni menys.

Divendres vam sortir amb la Sònia i la Júlia cap a Barruera, lluny lluny, maco maco. Ja ho coneixem d’altres, poques, vegades que hi hem estat però els meus records son molt recents. A Barruera vam estar 3 dies amb el Francesc i el Jordi per @la100pics i guardo un extraordinari record. Just venia de la trencadissa de costella i just vaig marxar amb la segona gastroenteritis però a la memòria hi ha hores de compartir muntanya amb un gran amic, el Francesc, i amb el meu fill, el Jordi. Vam fer el Punta Alta i el Comaloforno (2 tres mils), Lo Corronco, i les Roies de Cardet. Banys al Noguera Ribagorçana, bon menjar, bones tertúlies, moments que segueixen gravats com si fossin ara mateix. I així els vaig reviure.

Els 3 magnífics a dalt del Punta Alta

El divendres per la tarda, visitant l’ermita de Barruera i passejant pel costat del riu era un continu de recordar i recordar. El moment sopant al costat del riu, Francesc i jo “mano a mano”, amb el Barça engegat al portàtil, la fresqueta del vespre … inoblidable. Pel record també quan el Mosso ens va fer fora doncs allà no es podia “acampar”, qui el va parir … 😖 La tempesta de la tarda ens va recordar a on estàvem i qui mana.

Després de la pluja, passejant pel costat del Noguera Ribagorçana

Dissabte ens vam llevar a les 6.30h per a sortir de l’apartament a les 7.30h i començar a caminar a les 8h, la jornada es presentava llarga, i no les teníem totes. Dit i fet. Ales 8h ja caminàvem, sortint des de l’estació d’esquí de Boí-Taüll, objectiu la Pica de Cerví. Pujada forta fins el coll d’Erta, barreta i gaudir de l’espectacle de l’alta muntanya, amb la Pica de Cerví que ens quedava a l’esquerra. És quan no s’ha de mirar al cim fixament, només situar-lo, perquè si el mires fixament, com desafiant-lo, estàs perdut.

la vall des de Coll d’Erta, abans d’afrontar la pujada final

El recorregut del track ens feia donar una volta important pel cantó sud del cim, per a facilitar la pujada i després carenar amb més comoditat. Jo anava una mica atemorit amb la pujada fins la carena, doncs sabia que la tartera no ens ho posaria fàcil, i així va ser. Mai saps quin és el millor camí i ens vam deixar guiar pels comentaris del wikiloc, i afrontar la tartera en diagonal, fins a carenar. Van ser aproximadament 600 o 700 metres de pujada, molt tècnica. La tartera no et deixa respirar, no et pots confiar i cal mesurar pas a pas, per a no caure. I quan no tens experiència, tot se’t fa més difícil del que sembla. Jo, quan em trobo en situacions difícils, com podria ser aquesta, utilitzo estratègies per a distreure el cervell, com per exemple comptar passes. Haurem de fer uns 1.000 passes, doncs anem comptant de 100 en 100. Pas a pas, persistint, amb esforç, entrenem el cervell a no rendir-se. Viscuda l’experiència, la següent serà més fàcil, tindrem més tècnica i menys por. Aquesta és la meva manera de ser cada cop més fort davant els contratemps, que sempre en pot haver.

La tartera que ens va complicar l’ascensió

Una vegada a la carena, tot i que hi havia alguna dificultat més, el terreny era millor i la pujada final la vam fer bé. L’alta muntanya em té el cor robat, natura oberta, màxim silenci, colors autèntics … Des de dalt del cim, unes vistes brutaaaaals, la veritat és que aquest pic solitari, poc conegut i poc accessible, val la pena. Un mirador de tot el Pirineu que fa goig. Jo el tenia previst fer a @la100pics però la costella i la gastroenteritis em van aconsellar el canvi per la Pala del Teller, i així ho vaig fer.

els 3 campions, a dalt de la Pic de Cerví
vista espectacular del Pirineu des de dalt del cim

A les baixades cal estar atents, a més d’anar més cansats, cal bona tècnica i el fet de voler anar ràpids ens pot jugar una mala passada. Després de compartir part de la baixada amb un parell de cabres salvatges, calia afrontar la tartera. Amb tècnica, senzill, amb por i poca experiència, complicat. Alguna garrotada ens vam emportar 😣. Les caigudes, depen de quan i com es produeixen, passen factura, a part de física, mental. Torna a ser un aprenentatge, caure no té més importància (si no hi ha lesió) que entendre perquè ha passat, arreglar el físic com puguem i continuar com si res no hagués passat. Forma part de la història, en tots sentits.

La baixada es va fer llarga, com quasi sempre i la part final, salvant uns cavalls que ens vam creuar, no tenia massa encant. La petjada de l’home (telecadires i canons) no acompanyava a gaudir de l’atractiu paisatge. Al final, 6 hores de caminada, ben amortitzades.

Retorn ràpid cap a Barruera, que ens esperava el Xavi (parella de la Júlia), per dinar. Dutxa ràpida a l’apartament i bon dinar al Restaurant l’Era, al pati, gaudint de molt bona companyia, bon menjar i bona temperatura. És quan te n’adones del poc que fa falta per estar content. Cal que ho tinguem clar, no exigir massa i saber apreciar els moments, res més.

Després de dinar la Júlia i el Xavi van marxar, la Sònia i jo vam descansar, treure una mica de feina pendent, alguna compra que faltava pel sopar (a l’apartament) i planificar la sortida del dia següent, que podia tenir trampa. A part de l’acumulació de cansament que ja portàvem a les cames (i al cap). 🤔

El diumenge a les 6.30h estàvem desperts, teníem 1 hora d’aproximació i no val a badar. A les 9h ens posàvem a caminar, prop de Serradell, per afrontar el Pui de Lleràs, sobre paper sense massa dificultat. Paisatge de roca conglomerada, montserratí. És quan ens ve la reflexió de quanta muntanya tenim, què poc la coneixem i què poca gent està disposada a conèixer-la. Entre dissabte i diumenge només ens vam creuar 2 persones, una parella d’alemanys amb els que vam coincidir al cim del Pui de Lleràs.

entorn maco, maco. De nou.

Després d’un tram fàcil de fer va arribar el tram mes dur, fins al coll. Jo sabia que, arribats al coll, la resta seria més senzill. Ens calia fer uns 500 metres de desnivell positiu, per un terreny maco però que es va anar complicant, afegit al cansament i a un nou convidat, la calor. Tornava a fer falta persistir i esforç, comptar aquest cop metres de desnivell positiu, de 100 en 100. L’entorn, salvant la nova petjada de l’home (en forma de postes elèctrics) era immillorable, beneïda natura. Ara un bosquet de pins, ara un barranc, ara un seguit d’alfàbrega … Tot però molt sec, els torrents secs, la terra seca, la única aigua, la que queia dels nostres fronts. 😅 No saps si treure’t la gorra o deixar-la posada …

Després d’alguna trompadeta, arribats al coll, vam poder gaudir d’un primer mirador. En font, la rocallada de la Pala del Téller. A l’esquerra, el Pui de Lleràs, que ens esperava.

La Pala del Téller en front

Magnífica carenada, amb caiguda als dos cantons, sense perill, per la roca conglomerada, ja clàssica del lloc. En 2h 30min fèiem cim, compartint-lo amb una parella d’alemanys amb els que vam xerrar una estona.

A dalt del Pui de Lleràs, persistint

La baixada se’ns va fer llarga, molt llarga. La calor ens va fer efecte i calia fer-hi front. Cal hidratar-se, però ell just, amb petites dosis, més genera suor, i no serveix de res. La set torna a ser un tema mental i d’experiència. Ensenyes al cos a demanar el just, no més. I a no pensar-hi contínuament … un altre cop entrenament de la capacitat mental per afrontar una situació adversa. Propera dosis en 1km … tornem-hi!

Se’ns va fer llarg, molt llarg. Més llarg del que calia. Hi ha un moment a on dedicar més temps (aturades, anar poc a poc), no ajuda, al contrari, perjudica. Vas desgastant la part mental, vas agafant més calor, va quedant menys aigua, menys forces … Val la pena accelerar i arribar abans, aquesta és la meva experiència. Vam trigar però quasi 3h30m en baixar, massa temps. Arribats al cotxe, calia beure, canviar-nos, relaxar el físic i el cap i canviar d’objectiu. El record cal generar-lo amb la ment fresca i alegre, no des de l’esgotament. Així que ens vam posar en marxa, en direcció a La Pobla (15 minuts). Vaig recordar que amb el Jordi havíem dinat força bé a un restaurant senzill, Les Falles, cuina honesta, la que a nosaltres ens agrada. El vam trobar de seguida i hi havia taula, així que dit i fet. Lavabo, refrescar la cara, demanar aigua per veure i relaxar-nos definitivament, mentre esperàvem l’escalivada, el pollastre i la llonganissa (la nostra buti). Gelat de farigola per acabar. I ara sí que era moment de començar a recordar l’experiència viscuda, amb satisfacció i alegria.

Els cafès els vam compartir amb la Paqui i el Carlos (pares del Xavi), bona tertúlia, recordant moments de @la100pics i xerrant sobre les vacances i La Pobla. Gràcies per l’estona!!!

De tornada, en cotxe, vam coincidir amb un accident i també se’ns va fer llarga, el Gamper el vam escoltar a la ràdio del cotxe … A veure si el Barça d’aquest any ens dona alguna alegria … 😎

Visca @la100pics!!!