Skip to main content

Ens agradi o no les coses son com son i, a vegades, no podem fer res per a canviar-les. El que sí podem fer és intentar adaptar-nos a la nova realitat, buscant el que més ens convingui. I això és el que intentarem fer amb @la100pics! Tinc una costella trencada i no puc fer res per a canviar-ho, més que esperar a que se soldi. Però el projecte sí que el podem adaptar. Son molts els esforços que hi hem posat per a baixar bandera, ens mereixem una oportunitat.

Aquesta nit no ha estat fàcil, m’he aixecat masegat. He decidit anar doncs a l’Hospital de Vielha, amb l’únic objectiu de veure si tenia alguna afectació fora de les costelles. Ahir vaig tenir una conversa amb el meu gran amic i metge de capçalera, el César i, a més de corroborar-me tot el que jo ja he après lamentablement per experiència pròpia em va aconsellar veure si hi havia afectació pulmonar o d’algun altre òrgan. Dit i fet, hem anat amb la Sònia cap allà.

A urgències a l’Hospital de Vielha

Protocol mèdic de sempre (pressió, temperatura, % d’oxigen) i primera exploració per part del metge. M’he quedat “a quadros” quan m’ha dit que tenia una forta contusió però que totes les variables estaven bé. Jo li he dit que no, que hi havia alguna destrossa segur i que teníem que assegurar que no hi havia cap afectació. Surrealista ha estat que l’hagi hagut de convèncer per a fer una radiografia i hauríeu d’haver vist la seva cara quan ha vingut a dir-me el resultat. Una costella trencada, però era una ruptura tant neta, sense hematoma … que no hi havia els símptomes habituals. 🙄 L’important, cap afectació més enllà de la costella trencada. Ibuprofeno, nolotil i cap a casa …

Hem aprofitat la visita a Vielha per a fer coses pendents (bugada, reparar pantalla de mòbil, llençol …) i esmorzar. Allà ens han visitat els nostres acompanyants, que venien a acomiadar-se. Avui han marxat els meus acompanyants habituals a les curses de muntanya: Pau i família (Marta, la seva dona, Roger i Laia els seus dos fills) i l’Anna (germana de la meva dona). Apassionats per tot el que faig, seguidors incondicionals.

Pau i família
l’Anna en ruta per la Vall d’Aran

Sou tant bons compartint experiències que fins i tot hem acabat compartint tots el virus intestinal 😣 Aquest cop les condicions no han estat les idònies i haurem de repetir l’acompanyament més endavant per a fer-ho com ho sabem fer, amb la màxima intensitat i passió.

Us heu convertit en excel·lents confidents i no se’m passa pel cap cap projecte sense vosaltres. Mai us he agraït prou el vostre suport que em dona sempre aquell “plus” per aconseguir el que busco. Pau, tinc imatges teves gravades a la memòria, de suport en moments molt difícils, de màxim esforç. Amb el teu somriure has estat capaç de donar-me sempre la teva energia, sincera i generosament. Què més puc demanar? Moltes gràcies a tots i fins aviat!!! 😊😊😊

A l’arribar a la FURPI, i després d’un nou bany al riu, hem dinat i hem pensat en com replanificar els propers dies.

Bany al riu, potser l’últim

Després de sospesar alternatives crec que la millor opció és intentar “fer camí”, veure si és viable fer algun cim els propers dies en modalitat “caminar”. De menys a més. Això em permetrà vàries coses: anar graduant la meva recuperació i veient el punt exacte en el que em trobo, fer algun cim amb algun acompanyant que probablement no hauria fet en altres condicions, tenir més temps per a prendre noves decisions. Per contra, em caldrà més acompanyament i ajuda, tindré menys disponibilitat d’horari per a treballar i hauré de deixar de fer algun dels cims previstos. La meva idea és no canviar la planificació de zones i cims, de moment, exigiria massa canvis. Farem el que podrem i veurem! 🤞

Demà, de moment, intentarem fer el Montcorbisson amb la Sònia, un pic de complexitat tècnica i física baixa. Que la sort i la força ens acompanyin!!!

Visca @la100pics!!!