Skip to main content

Hi ha coses que fem els esportistes de resistència que son difícils d’explicar i el que m’ha passat avui és una d’elles. Tractaré de fer-ho però és probable que amb poc èxit perquè molts cops ni jo mateix soc capaç d’entendre’m.

Ahir la tarda em trobava força malament, sense res concret. Després de sopar va ser evident que alguna cosa no rutllava, em va sentar malament el sopar i vaig provar de treure-ho tot sense èxit. Malestar dormint, m’he aixecat vàries vegades aquesta nit, assegut a la cadira fora la FURPI tractant de vomitar fins que ho he aconseguit. No sabria dir l’hora i he pogut descansar millor però aleshores el malestar ja era intestinal.

Aquest matí a les 6h he enviat un missatge al Xavi dient-li que anul·lava la sortida a Molieres, que no em trobava gens bé. Ja sabeu, com si t’hagués atropellat un tren. M’he llevat sobre les 8.30h, malmès, lavabo, un entrepanet a veure com em provava … i aleshores és quan el meu cervell ha començat a fer-me propostes estranyes, intentant evitar que el dia d’avui passés com un “mal dia de descans”.

El Xavi estava a punt per ajudar-me i jo sabia que una ajuda com aquesta per a pujar un cim com el Tuc de Molieres, de complexitat molt alta, era un luxe. I m’he decidit a tirar endavant però: perquè intentar castigar el meu cos sabent que patiria i molt i que probablement sense èxit? Jo crec que el que ha influït en aquesta decisió (poc objectiva) ha estat una suma de variables: l’ajuda del Xavi per un cantó (un luxe, com us he dit); no variar la meva planificació que suposava fer un cim de complexitat molt alta i rebre avui un massatge (ja planificat) i fer demà la jornada de descans; un instint de posar a prova el cos i el cervell per a saber si soc capaç d’afrontar una jornada molt dura com aquesta (una prova més); la il·lusió de fer una ascensió impressionant a un dels cims més macos del Pirineu, mol a prop de l’Aneto, un 3.000!!! To ha rondat pel meu cap i sense massa objectivitat he decidit tirar endavant.

Les variables que tenia en contra eren moltes: físic molt malmès, ascensió en un horari de màxim sol en un dia de molta calor, estómac que no volia rebre aliment i sense aliment no hi ha benzina (lliçó de primer de bàsica d’esport de resistència) … però tot això els animals que fem proves d’ultra resistència mirem de minimitzar-ho, pequem de superbs, potser perquè pensem que ho podem superar tot.

A les 10.45h estava a Espitau de Vielha amb el Xavi preparat i fent-me les bones preguntes de rigor: com et trobes? portes prou líquid i menjar? Jo l’he dit, anem tirant i si veiem que no me’n surto, tornem. jajajajajaja

Hem anat tirant, això sí, però he patit moltíssim. Semblava que els metres de desnivell no anàvem sumant (encara estem a 2.000+?) i la pendent i el terreny es tornava més i més complicat. A partir dels 2.700 la falta d’oxigen ha començat a passar factura a les meves cames i he hagut de fer el que no faig mai, parar a agafar aire.

Agafant aire en un racó de l’ascensió

El Xavi ha fet de líder de l’ascensió amb totes les lletres, increïble, gestionant els temps, les aturades, els ànims. “Vinga Oriol que ja ho tenim això” Jo ja me les conec aquestes frases, però ell les ha sabut dir en el moment oportú. Què gran has estat Xavi, què gran!!!

El Jose i el Xavi, amics del Pau, el meu nebot, han estat 2/3 dies amb mi i crec que ens continuarem veient. La muntanya uneix a les persones i més en aquestes circumstàncies. M’ho han posat tot fàcil, generosos amb tot, implicats amb el projecte, en compartir els moments. Gràcies Jose i Xavi!!!

Hem fet la grimpada final per assolir el coll i allà, al veure el cim, m’ha canviat alguna cosa, l’oxigen ja no faltava tant, les cames anàvem millor. Quan tens a prop el cim i ja saps que el faràs, les sensacions t’ajuden a donar l’empenta final. I així ha estat. Hem fet el cim!!!

El cim amb el Xavi
El somriure de la feina feta

La baixada ha estat lenta (2h45m de pujar i 2h10m de baixar) i jo l’he comentat al Xavi que tirés però ha insistit en no perdre’m de vista, quin crak! Hem gaudit de les vistes però menys del normal degut al desgast físic i mental de la pujada. El desnivell també anava lent en baixar … Hem hagut de reposar aigua del riu, en un lloc adequat. Què bona és l’aigua del riu quan tens set, indescriptible, no pararies de veure. El Tuc de Molieres és un cim difícil de pujar i difícil de baixar.

Les vistes des de dalt

Al retorn a la FURPI ha calgut una trucada de feina i una parada tècnica per a comprar líquid. Arribat, bany al riu, massatge del Xavi (la parella de la Júlia, la meva filla), visita del Carlos (el pare del Xavi) i del Pau i família. Estic molt ben acompanyat!!! 😀 Forma part de la decisió, difícil, del que he fet avui, saber gaudir de la recompensa, que també és molt alta!!! I demà, dia de decans, merescut descans!

Visca @la100pics!!!