Skip to main content

La vida ens pot canviar en qüestió de segons. Els canvis tranquils els acceptem força bé, alguns més que d’altres, però els sobtats ens fan mal a tots. Això és el que m’ha passat avui, tractaré d’explicar-ho i veurem com gestionar-ho a partir d’ara. Espero no sigui un punt i a part, això ho veurem a les properes hores.

Avui era un dia diferent. Ruta en solitari després de 5 dies acompanyat, dia de descans previ, sortida d’una gastroenteritis repentina, massatge 48 hores abans …

M’he aixecat molt i molt bé, recuperat en tots els sentits, quina capacitat té el meu cos de recuperar, una sort està clar. Hem anat amb la Sònia a les 7h cap a Espitau per afrontar el Tuc de Vielha, amb parada prèvia a Arties per a recollir l’Anna, la germana de la Sònia. Elles han fet una ruta alternativa pels boscos de Conangles i els salt d’aigua camí de Molieres. Una meravella d’entorn.

Bosc de Conangles

He iniciat la ruta a les 7.45h, molt bones sensacions, corrent al principi, caminar ràpid més endavant, amb forta pendent. Camí ben marcat, entorn obert i maco. Paisatge fresc, solitari, pau, com a mi m’agrada. Recuperant sensacions respecte el dimecres al Tuc de Molieres a on no m’anaven les cames. He anat fent ruta i en 1h15min m’he plantat al cim, content, orgullós, molt satisfet d’haver encertat amb l’estratègia de les últimes hores.

Al cim del Port de Vielha

Llest per afrontar la baixada d’una ruta circular que em portava de tornada per l’estany Redon i els boscos de Conangles. Us adjunto la ruta de wikiloc que he seguit:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/100-cims-tuc-deth-port-de-vielha-hospithau-de-vielha-lac-redon-27452698

Cautelós com sempre, mirant de conservar el físic. Portava 15 minuts de baixada i he relliscat i picat amb el llom contra una pedra. Ja hem conec les trompades, els dolors, els impactes, les caigudes … A l’aixecar-me he acabat d’intuir per sensacions la destrossa: 1 o 2 costelles, segur, fisurades o trencades, no ho sabrem. No és el primer cop i dubto que m’equivoqui.

He intentat trotar al principi però no estava fent bé, doncs feia més gran la destrossa, així que he començat a caminar ràpid i a baixa el ritme a mesura que passaven els minuts.

He arribat a Espitau amb males sensacions, he agafat el cotxe (la Sònia i l’Anna tenien el seu) i he tornat a la FURPI. He seguit amb la rutina, potser ha estat el meu cervell que m’intenta protegir i ajudar: bany al riu, baixar la inflamació, bugada, entrepà, respondre emails i missatges. No massa bones sensacions, que confirmen els meus pitjors presagis. He rebut un missatge de la Sònia per a passar-la a buscar per Arties, hem comentat la situació.

Hem anat a dinar a un lloc increïble al camí cap a Artiga de Lin, amb el Miguel (propietari del terreny a on tenim la FURPI aparcada) i el Pablo i la Bea (fills seus). Restaurant dera Montjoia. 2 menús i 2 xuletons!!! Brutal!!!! Si alguna cosa em pot recuperar anímicament és seguir vivint amb intensitat tot el que faig. Muntanyes alpines, verds intensos i variats, molta frescor, quin entorn més maco!

Dinar amb el Miguel i família

El trajecte amb el 4×4 del Miguel segur que no m’ha fet cap bé a les meves costelles però els meus ànims s’han posat a un nivell acceptable 😐. Gracias de nuevo Miguel, eres un acompañante de lujo, de gran lujo!!!

Ara no tinc més remei que esperar, les fisures i les rotures tenen idèntic tractament i he de veure com evolucionen. Els que hagueu patit de costelles sabeu que les nits son la prova de foc, el dolor s’intensifica perquè no saps com posar-te, a veure quines son les sensacions. Esperem, com dic, que no sigui un punt i final i pugui seguir escrivint més notícies al blog, ara que ja l’estic agafant el to … 😊

Com alguns haureu sentit dir-me a dalt dels cims: … i que VISCA @la100pics!!!

Fins aviat!