Avui em mereixo un reconeixement especial, de superació i esforç. Com ja vaig comentar ahir, a la costella trencada li hem sumat una gastroenteritis de cavall. Aquesta nit m’he aixecat 4 vegades a fer necessitats, més per a treure’m el malestar i gasos que per altre motiu, ja no hi havia res a buidar … El Fortasec encara no ha fet la seva feina i tot i l’arròs bullit, i escàs, que vaig menjar, l’aparell digestiu segueix queixant-se.
La veritat és que a les 5.30h, quan ha sonat el despertador, calia tenir valor per aixecar-se i fer les rutines de matí, sabent que tenia per endavant una ruta de 23 kilòmetres, desconeguda per a mi. No he pres cafè, no m’he fet torrada, no m’he pres la barreta abans de sortir … Estómac buit, poca energia, costella trencada.
Sort que el Toni, el meu acompanyant des d’ahir, m’ha fet no haver de pensar massa. Carrego? Sortim? Necessites alguna cosa? La seva companyia m’ha fet adquirir la dosi d’energia i motivació suficient per a preparar-me.
A les 6.20h ja estàvem al cotxe en direcció a Rojals, punt de sortida de l’etapa d’avui. Trajecte curt, amb corbes, sensació de mareig. Arribats al poble, al que algun dia tornaré doncs m’ha causat un primer impacte molt positiu, he fet una última baixada de pantalons i, sense pensar-ho més, he començat a caminar.
Els boscs de les Muntanyes de Prades son molt reconfortants, generosos de verd i humitat, amb alzines, pins i roures. Una grandíssima satisfacció pel visitant que, de seguida, et fa que et trobis a gust. Com m’ha anat de bé aquell aire (que bufava) de bon matí, per a animar-me el just per a fer els cims. Primer la Mola d’Estat (després de passar la taula dels 4 batlles), amb les impressionants vistes, escarpades, des de dalt, després el Tossal de la Baltasana, el cim més alt, rodejat de camins preciosos i amb una curiosa taula d’orientació amb els cims que es veuen.
A l’arribar a Vilanova de Prades (3h45m), el Toni m’estava esperant per afrontar l’últim cim del dia. A la Punta de Curull hem pujat per un camí poc marcat, amb alguna grimpadeta i vistes exposades de les roques marcades pels escaladors. Crec que serà un molt bon record pel Toni, més que si l’haguéssim pujat pel camí principal, en part asfaltat.
Xerradeta a la baixada, satisfets per la jornada, una mica de aigua freda i cap a la FURPI. Arribats a Montblanc, després de la dutxa i la bugada, hem decidit anar a dinar a Ulldemolins, prop de Abarca, proper punt d’aproximació per a fer la Roca Corbatera (Serra de Montsant). El Mariano de «La Graella» ens ha tractat molt bé, esperem que el menjar es vagi posant a lloc, mica en mica. I aquesta nit … a veure si tinc energies per al Barça!
Visca @la100pics!!!
