Skip to main content

Cada cap de setmana del Fem Muntanya Junts? és una suma d’experiències i moments, per recordar. I aquest cap de setmana, tot i els xàfecs de dissabte no ha estat una excepció. I això que l’Olga no va poder venir, el dia no prometia, i la Júlia tampoc, amb gastroenteritis. Hem fet un “mano a mano” la Sònia i jo.

Vam sortir divendres just abans de dinar, parada a prop de Reus per dinar i arribada a La Ràpita cap a les 16h, just per deixar maletes a l’apartament i anar a fer alguna compra al Condis del costat. Per molt que repetim les sortides, sempre ens oblidem dels bàsics per anar a un apartament (sal, oli, sucre, cafè …). Un clàssic que es repeteix al fer la compra, “quan tornem ho deixem guardat per portar el proper cop …” 😆

La volteta per La Ràpita ens recorda altres moments viscuts al Delta. A mesura que s’amaga el sol, apareixen els núvols que ja ens confirmen les pitjors previsions per dissabte. Pinten bastos! I més quan després a l’apartament ens donem compte que a la matinada hi ha canvi d’hora, dormirem una horeta menys … Soparet dels de sempre (cadascú les seves coses) i a dormir d’hora. Sopant decidim fer un canvi de plans, intentarem fer la Creu de Santos dissabte (més interior, menys previsió de pluja, ascensió més curta, més llarg d’aproximació) i deixarem la Torreta per diumenge (recorregut més llarg, millors vistes amb bon temps, més a prop) i, d’aquesta manera, podem mantenir el dinar de diumenge al Poblenou del Delta.

El dissabte es lleva com era d’esperar, una pluja no molt forta però constant. Però decidim anar a provar, cap a la serra de Cardó. Com a mínim, a conèixer la zona. A les 10h ens plantem a Rasquera, la pluja continua. Pugem al Balneari, per la carretereta de 9km fins a dalt, punt de sortida de l’ascensió. Com la pluja no afluixa decidim baixar a Rasquera, a una pastisseria que ja havíem vist, fer un cafè i esperar. Mentre fem el cafè, la pluja afluixa i a les 12h tornem a provar, els 9km cap al Balneari. Decideixo intentar-ho, em canvio de roba i preparo per la pluja però just abans de sortir torna a caure de valent … Esperem 15 minuts, 30 minuts … i no afluixa. Així que decidim fer marxa enrere i anar cap a Benifallet a dinar.

A Benifallet ens espera una bona sorpresa, l’Hotel del Pepo. Quin dinar!!! tot excel·lent, però per sobre de tot, la ploma ibèrica, exquisida. Apuntem el lloc per a tornar, cal repetir. Un whats obligat al Magí, per a que també l’anoti, és el nostre recomanador oficial gastronòmic i la visita és obligatòria. Acabant el dinar, i veient que el dia amaina, pesat com soc, li proposo a la Sònia, tornar-ho a intentar, per tercer cop. Marxa enrere, tornem a fer els 9km de carretereta fins el Balneari i aquest cop sí. La Sònia decideix esperar-me al cotxe i jo, amb una pluja fina, surto cap al cim. Luxe de camí, luxe d’ascensió, luxe de moment viscut. Llàstima que a dalt no hi ha vistes possibles, tot emboirat. Però la baixada, memorable. Amb aquella sensació de llibertat, de sentir el terreny, mullat però content. Difícil d’explicar. Mai millor dit, “el que la persigue la consigue”, qui bé busca, bé troba.

un moment difícil d’explicar

Tal i com havia previst, en 1h (i 1 minut), a baix al cotxe, més content que un gínjol. Em canvio i tornem cap a La Ràpita. A l’apartament dutxa i moment de relax: lectura per la Sònia, una mica de feina en el meu cas. La meva dinàmica de feina és especial, la que més em convé. La meva agenda me la gestiono jo, ningú més, i això em permet entrenar cada dia, sortir de cap de setmana a les 13h si ens convé, o agafar-me un dia de festa quan cal. Per contra, els caps de setmana, si cal, a pencar. M’agrada la feina i no em suposa un problema i la llibertat que tinc dominant la meva agenda és fonamental. Em sento propietari del meu temps, i això no té preu.

Repetim sopar, amb una mica de formatge comprat a una botiga especialitzada de La Ràpita, i tornem a cedir cap al llit ben d’hora, ens espera un altre dia especial a l’endemà …

Diumenge es desperta més obert, de fet el dia s’ha d’anar obrint mica en mica. Tenim restaurant a les 15.15h al Poblenou del Delta però tenim temps per a fer els 12km de la ruta, així que sortim amb la idea de començar a caminar sobre les 9h30m. Per sorpresa però, l’accés al parking de Mata-redona està tancat i ens cal fer 2,1km d’aproximació caminant. Cap problema, som-hi!!! L’aproximació és fàcil però tot suma. El camí es complica des del parking, amb una pujada forta pel corriol curt d’accés a la Foradada. La pujada es fa pesada, molta pedra i fort desnivell, però xino xano ens plantem a la Foradada, un espectacle tremendu, doncs el dia ja s’ha obert i ens permet veure el Delta en tota la seva extensió. Gran jugada el canvi de rutes entre dissabte i diumenge.

Pujada forta, amb el Delta al darrere
La Foradada, lloc molt estimat a la zona
el Delta des de la Foradada

Comentem la jugada amb un corredor de la zona, amb el que compartim les vistes, i sortim en direcció a La Torreta. Fem el camí pel GR, donant la volta pel cantó oest, sense carenar. El camí és una mica més llarg però no tant tècnic i cal administrar els esforços. El camí planeja força, amb la visual d’Ulldecona en tot moment, fins arribar al peu de la Torreta, des d’on enfila uns 200 metres de desnivell bastant pronunciats. A dalt, tornen les vistes espectaculars, gran moment.

Ben a prop de La Torreta del Montsià
Al cim, bona cara

Compartim novament el cim amb un pare i fill, corredors, que van cap a Ulldecona. Nosaltres fem marxa enrere i decidim tornar pel mateix camí, sense carenar i sense fer la circular. Se’ns fa tard i encara ens queden 8km força tècnics. Quan tornes pel mateix camí i el cansament comença a sortir, es fa pesat. Cal molta concentració, no defallir. En aquests moments, els meus acompanyants de @la100pics ho saben, intento fer “la molla”, em situo com a referència, allunyant-me i esperant, sense parar. Normalment l’acompanyant em va agafant mania, no m’ho explica però la seva cara ho reflexa clarament … La mania va creixent fins el moment gloriós de l’arribada, a on les manies s’obliden i ja només resta el record de la feina ben feta i els bons moments viscuts. I així va ser. La Sònia va demostrar que està més que preparada per una sortida com aquesta, 16km i 1000+ de desnivell, terreny tècnic, quasi 6 horetes … Grande Sònia!

Jo no patia per la Sònia, ja sé que està preparada, jo patia pel dinar! 😂 Arribem a les 15.30h al cotxe i ens resten 20min fins el restaurant. Fem una trucada (quan agafem cobertura) i ens diueun que cap problema, que ens esperen. Per acabar-ho d’arreglar, una carretera tallada ens complica arribar al Pati de l’Agustí, però l’espera tindrà recompensa. Quin dinar, quin gran dinar! Pepe, gràcies per la recomanació, Magí pren nota!!! Pop, torrada d’anguila, musclos, arròs … Aquest moment forma part de la sortida, un moment especial, a on gaudeixes d’un dinar, merescut.

l’arròs per acabar un dinar rodó

Sortim tard del Restaurant però cal descansar una mica abans de fer la tornada, així que ens anem cap a la platja del Trabucador a fer un moment de descans. Pel camí, els flamencs i l’encant del Delta, molt especial. Un moment màgic, amb les vistes de mar i Delta, contrasts, i el sol caient …

La tornada, amb una mica de cua, llarga i pesada, però amb el record de tot el viscut el cap de setmana.

Visca @la100pics!!!