Skip to main content

Conèixer un territori no és gens fàcil, per sort. Quan et sembla que ho tens una mica per la ma et sorprens amb un racó desconegut, un costum que no sabies, històries, gastronomia … El nostre país, per sort (repeteixo), és divers i canviant, molt ric en tots aspectes. A mi em segueix sorprenent, quasi sempre de forma positiva. El nostre tarannà (el dels catalans), inquiet, emprenedor i social, ajuda molt a que així sigui. Estimar el nostre territori i tenir voluntat de conèixer-lo, i gaudir-lo, també ens ajuda a tots a poder seguir per aquest camí tan maco.

Divendres a última hora del matí vam sortir la Sònia i jo en direcció a Tavertet, el nostre centre d’operacions d’aquest cap de setmana. A l’arribar, directes a Can Baumes, un restaurant vegà que no ens va defraudar. Per a posar-li un però, a tots els vegans, crec que haurien de fer gala d’una major personalitat i evitar utilitzar paraules pròpies del menjar tradicional, no assimilables sota el meu punt de vista. No podem parlar de formatges i iogurts vegans, carn i hamburgueses veganes, crec jo …

Després de dinar vam anar cap a l’apartament, més que correcte. Ja fa temps que quan viatgem anem a apartaments, en parella i en família. Ens permet molta comoditat, hi ha molta diversitat i preus, i acaba resultant més econòmic. Nosaltres acostumem a fer els dinars fora i els sopars a i esmorzars a l’apartament. Això també ens facilita conèixer la gastronomia de la zona, doncs si podem, ens fem amb aliments autòctons: embotits, formatges, etc. Quin fart de patir … 😆

Divendres tarda vam aprofitar per anar a Rupit, i així estalviar-nos la turistada que probablement haguéssim trobat el dissabte, a més d’assegurar el temps doncs hi havia previsió de fortes pluges pel dissabte tarda. Abans d’anar-hi vam fer quatre compres a l’únic comerç de queviures del poble i vam aprofitar també per anar al mirador del Morro Blanc. Espectaculars vistes de les cingles i del pantà de Sau, amb el contrapunt del meu vertigen que de tant en tant em recorda que no soc el més valent de la classe.

les cingles de Tavertet

Per anar cap a Rupit, tal i com ens havien aconsellat a Can Baumes, ho vam fer per la carretera de l’Avenc, 100% recomanable. A més de l’espectacle dels cingles, la carretera, que es va complicant per moments, passa per una fageda absolutament espectacular. La Sònia i jo ens embadalim fàcilment amb la natura i en especial amb les fagedes: infinites, imponents, fosques, d’un verd “pintat” i exagerat. Era l’anticip del que ens esperava per dissabte.

Ja no recordàvem Rupit, poble encantador, potser una mica massa posat. Com la majoria de pobles que, de tant encantadors que eren, els hem anat transformant una mica de forma artificial. La petjada humana a vegades trenca l’autenticitat de les coses, autenticitat que a mi tant m’atrau. Vam poder fer una volteta, camí del Salt de Sallent, a on de tronada ens vam creuar amb una petita serp, que després vam poder esbrinar que era un vidriol (en realitat és un llangardaix sense potes). A mi les serps em fan molt respecte, les desconec. A Rupit també ens vam adonar que a la zona sembla que l’horari comercial acaba a les 19h … O en tenen molts, de calers, o no en volen fer, per mandra. Tornada cap a Tavertet, passant aquest cop per Cantonigrós, res d’especial.

Per la nit, mentre sopàvem, vam acabar d’organitzar la logística amb l’Olga i família (Sergi, Laia i Marc), que al final van decidir de venir divendres nit. Son els seguidors números 1 del FMJ i així els ho vam agrair amb algun regalet de @la100pics: 2 tasses pels nens i 2 buffs nous per l’Olga i el Sergi. Gràcies pel vostre suport incondicional!

Dissabte matí em vaig aixecar d’horeta per a fer una mica de cursa a peu abans de la sortida planificada. Va ser un encert doncs vaig poder córrer pels cingles (per la carena) i això no té preu. L’exercici ben de matí em permet també “netejar” la ment. Últimament tinc força problemes de vertigens i córrer em fa sentir millor. 1 horeta de cursa i cap a l’apartament, esmorzar una mica, canviar-me i preparar-me per a la sortida.

A les 9h ens hi posàvem, els 6 magnífics, per a fer una ruta circular que va resultar una meravella. Amb algun contratemps al principi, passant per un prat que ens va deixar els peus i pantalons xops, però que ja ens portava cap a una ruta que va tenir molt de camp a través. Un camp a través magnífic, exuberant, verd intens, amb molta flor, prats … i que, de sobte, ens endinsava en boscs i fagedes curtes però precioses.

abans d’arribar al coll de Rajols

Vam passar per l’ermita de Sant Corneli, algun torrent i un coll des d’on vam gaudir de la vista al Collsacabra. També ens vam tapar la vista per evitar la petjada humana, torres de comunicacions en mig de la natura 😖. I vam passar per la porta cap al mon màgic, una porta sense sentit en mig del coll de Rajols, just abans de fer el cim del Rocallarga. Allà vaig tornar a experimentar amb la meva por a les alçades, pateixo per mi però sobre tot pels demés, de forma innecessària però no ho puc evitar.

el crack del Marc va ser el primer en fer el cim!

La tornada, molt diversa en paisatge i camins, ens va permetre passar per unes tombes antropomòrfiques del segle X i per una balma espectacular (la Balma Gran).

la Laia, a cobert de la balma Gran

Arribada en l’horari previst, 4h de ruta i 13km (500+), just per anar-nos a dutxar i canviar i dinar amb tranquil·litat. Això de fer la ruta directament des de l’apartament, sense desplaçament, té alguns avantatges. Vam dinar a l’Hostal de Can Nogué, cuina honesta, com dic jo: senzill, bé de preu i bo. Peus de porc, conill, mató (de cabra, molt intens de gust i textura), bon menjar!

A la tarda, pluja i més pluja, fet que em va permetre treballar una mica. No em molesta posar-m’hi el cap de setmana, la feina m’agrada i em compensa sobradament el fet de poder gestionar la meva agenda segons m’interessi. Mentre tots feien la migdiada jo vaig poder treballar en un document, enviar-lo i comentar-lo amb la persona que el necessitava aquella mateixa tarda. Feina feta i més tranquil·litat de cara a l’inici de setmana, que sempre és complicat.

La pluja va semblar que remetia cap a les 17.30h així que amb la Sònia vam decidir anar cap al mirador del Morro de l’abella, amb la mala sort que ens vam trobar que el parking del mirador estava tancat més tard de les 17h … Està clar que no estàvem tenint sort amb els horaris i costums de la zona, la meva opinió al respecte me la reservo. Segurament hi deu haver problemes de pernoctacions no desitjades i la decisió és tancar l’espai … 😣

La tarda no presagiava bones coses però la Sònia i jo vam insistir i ens vam anar cap a l’Esquirol, amb la intenció de conèixer una mica el poble i potser trobar un bar per a veure el partit de semis de les noies del Barça. Vam trobar un forn, comprar pa, i poc més, seguíem en mala ratxa … De tornada a Tavertet, i amb la claredat de l’ambient a la natura humida, em van sorprendre els blocs de pedres, molt i molt grans, ubicades a la muntanya ben bé com si algú les hagués posat de forma artificial. Pedres amb formats ben definits, llises, enormes, ubicats de forma aleatòria i imprecisa. Semblaven meteorits caiguts del cel! Quin espectacle. 😯

Ja tornant, vam quedar amb l’Olga i família per a prendre alguna cosa al bar de Tavertet, van ser 20 minuts (unes partidetes de l’UNO) doncs a les 19h tancaven, inflexibles. Insistint, vam anar a visitar l’esglèsia del poble, força maca, aquest cop vam estar de sort doncs l’esglèsia era oberta i es podia il·luminar sense monedes! A l’ermita de Sant Corneli ja ens havíem trobat amb l’impost requerit de “1€ per a il·luminar l’ermita”. Els euros per la cultura no els haurien de fer pagar als qui en fan ús, contràriament amb d’altres serveis, en aquest cas jo soc de l’opinió que cal fomentar apropar la gent a la cultura i, per tant, pujar els imposts dels qui no en fan ús. Posa-ho fàcil per a que més gent visiti l’ermita de Sant Corneli o l’esglèsia de Rupit i la societat en sortirà beneficiada. Objectius clars, mitjans adequats, societat sana.

La pluja nos va tirar enrere, visca @la100pics!

Per sopar, el “revoltill” d’espàrrecs de la Sònia i pa amb tomàquet i embotits de la zona: llonganissa, bull i formatges “que te mueres”. 🤩 Jo soc un home feliç menjant els productes de la zona, amb poca cosa surt un somriure, no cal més. Tot depen d’on posis la ratlla de la necessitat, quan més avall, més fàcil de treure el somriure, i més barat, per suposat. I també de tenir la sensibilitat, educada, de saber apreciar allò que és bo. Més llonganissa, bull i formatges i menys Cheetos i patates de bossa … Molt convençut!

Calia, per acabar el dia, organitzar bé la logística del diumenge, logística complicada. Amb el Pepe havíem decidit de sortir del coll de Vidrà i arribar a la Cabanya del Mir. Per tant, recorregut parcialment circular que requeria joc de cotxes. Havíem quedat a la Cabanya del Mir amb tots, deixar la mitat de cotxes allà i anar cap al coll de Vidrà per fer la sortida. Els horaris: 6.30h ens llevem, 7.30h sortim de l’apartament, 8.30h arribem a la Cabanya del Mir, 15 minuts de cortesia, 9h sortida des del coll de Vidrà, entre 4 i 5 hores de caminada i 45 minuts fins a Seva, a on a les 15h havíem quedat a Can Vives per dinar. Mentre ho acabàvem d’organitzar, calia esperar l’arribada de la Júlia i el Xavi a l’apartament. Finalment van decidir quedar-se un dia més, fins dilluns, el que facilitava la sortida de l’apartament. Van arribar prop de les 22h, jo ja estirat al llit, ben d’hora com sempre … L’Olga i família havien decidit anar directament al Salt del Mir des de la Cabanya i així estalviar-se una logística complicada.

A les 8.30h del diumenge fèiem cap a la Cabanya del Mir, 8 persones, 5 cotxes: la Mar i el Pepe, el Matías, el Toni S., el Xavi i la Júlia i nosaltres 2. Amics de l’escola i família, gran grup. A tots, el meu agraïment de voler compartir la sortida amb nosaltres. No és fàcil tenir l’hàbit de mantenir uns horaris exigents per a fer una activitat que, a més, et suposa un esforç físic. Jo me n’adono que la nostra generació, a diferència de la dels nostres pares, ens costa planificar i ens costa mantenir els compromisos planificats. I ens trobem, a més, amb una generació que ve darrera que encara els costa més, perquè son de la cultura de fer “sobre la marxa”. Difícil agendar, difícil decidir i preveure, doncs decidirem el que més ens convingui quan més tard millor (així tindrem més opcions per a escollir). Jo no hi crec en aquesta forma de fer i, per tant, lluito al màxim per planificar i pel compromís. I pel respecte a qui planifica, organitza i es compromet, amb tot l’esforç i implicacions que té el fer-ho. Probablement sigui un ser estrany, però estic convençut de la meva forma de fer.

Quan ens vam trobar a les 8.30 a la Cabanya, els del restaurant ens ho van posar difícil per a deixar el cotxe (només pels que vinguin al Restaurant) i per prendre un cafè (prioritat als qui fan esmorzar de forquilla). Avui va d’opinions però no m’agrada del que s’apropia de la muntanya apel·lant a la propietat privada, quan pel mig hi ha un camí de pas o una ruta d’interès. La muntanya és de tots i no és de ningú i la propietat no pot ser un factor que perjudiqui el conjunt de persones que la volen gaudir. Hi ha molts mecanismes per a facilitar-ho, que no passen en cap cas per les prohibicions en favor d’uns pocs, privilegiats. Tots hem de tenir el privilegi de la muntanya, de manera fàcil.

A les 9.15h, 15 minuts fora de l’horari previst 😣 començava la ruta, tranquil.la, fàcil, matinera. En poca estona ens vam situar a peu de Santuari, en un camí espectacular i que a mi em va recordar la pujada al Matagalls des de Santa Fe, camí aquest darrer que ja havíem compartit amb els amics de l’escola pel meu 50è aniversari. Camí pedregós, molt humit, que serpentejava per una fageda impressionant.

la fageda d’accés al Santuari, des del Nord

En poc desnivell, però sobtat, érem a dalt, al Santuari de Bellmunt, des d’on vam poder gaudir d’unes vistes excel·lents, 360 graus que ens permetien veure el Montseny, Puigsacalm, Pirineu … Una mar de núvols ens tapava la visual de Sau.

el mar de núvols des de Bellmunt
tot el grup a dalt del cim

En menys d’una horeta ens havíem plantat al cim, i jo ja barrinava com allargar una mica la sortida per a no decebre el personal més exigent 😯. Dit i fet, en comptes de tornar pel camí fàcil, el track de wikiloc ens oferia la possibilitat de retornar per la carena (segurament més tècnica) i baixar fent una mica més de volta. Després d’un primer intent fallit, de seguida vam agafar el camí bo … i maco! Camí estret, frondós, no excessivament complicat, un puja i baixa al principi (carenant) i més planer després. Fent la molla en tot moment, per a no perdre el grup, el Matías i jo vam poder xerrar força estona i posar-nos al dia (curses, família, feina …). Arribats al punt intermedi de la baixada (2h 30m aproximadament de ruta), el camí es va complicar amb baixades més tècniques i terreny molt fangós i relliscós. Alguna relliscada, alguna caigudeta però sense incidents rellevants. Bones fotografies i, com sempre que ens acompanya la Júlia, bones stories a l’instagram 😎

Ja s’apropava un dels moments més esperats de la sortida, l’arribada al Salt del Mir. Quan estàvem arribant ens vam trobar al Pau, Marta, Roger i Laia, que ja havien estat al Salt (arribant des de la Cabanya) i estaven allargant la caminada i més endavant es van afegir l’Olga, Sergi, Laia i Marc. Tots vam poder gaudir d’un moment molt especial al Salt del Mir, un espectacle d’aigua sorprenent, espectacular. Un racó únic, desconegut per tots els que fèiem la sortida, un record inoblidable.

el Salt del Mir, espectacle d’aigua
No m’ho podia creure …
La família Comas i Angrill, bons seguidors del FMJ

Ja no restava més que fer l’últim kilòmetre per arribar als cotxes de la Cabanya i finalitzar una sortida molt maca. Pas previ pel coll de Vidrà per a recuperar tots els cotxes i anada cap a Seva, a on ens esperaven la Marta i el Jordi, l’Elena (dona del Matías), el Toni Ll., el Roger i el Jordi M, amics de l’escola i parelles.

Jo no havia estat mai a casa del Jordi a Seva, Can Vives. Una casa de principis del segle passat, amb molta història, que el Jordi va introduir-nos breument i que ens va permetre conèixer una mica millor els Vives i els seus records. Els nostres, els que anem fent amb el temps, amb aquestes sortides i aquests dinars tant i tant especials. Un dinar d’amics d’escola, que ja fa quasi 50 anys que ens coneixem, un dinar d’anècdotes, de batalletes, de records antics però encara presents, que ens van fer riure i que ens van recordar que els amics estan per sempre més. Gràcies a tots per ser-hi, una vegada més!!!

Can Vives
el dinar a Can Vives
amb les papallones del pare del Jordi

I així seguim fent la nostra pròpia història, la del “Fem Muntanya Junts?”. Plena de bons moments i de bona gent.

Visca @la100pics!!!