Skip to main content

Hi ha caps de setmana tocats per una vareta, la de la felicitat. És evident que la vareta no es presenta mai perquè sí, cal anar a trobar-la. Seguim planificant sortides, una al més. Seguim sent fidels a la nostra maner de fer, persistent i senzilla. Seguim gaudint de bona companyia, amics i família. Seguim intentant conèixer racons amagats. I, com dic molts cops: “quan hi poses tot el que cal la vida et somriu. No cal exigir-ho, només ser-ne conscient per a treure-li el màxim profit i reconèixer-ho per a ser agraït.”. I això tenint en compte que dissabte el Madrid va guanyar la 14ena, fet que em va afectar molt i molt poc, quan anys enrere hauria estat un xoc emocional important.

Divendres ens vam organitzar per arribar a dinar a Solsona. La coincidència va fer que dinéssim al restaurant del propietari del pis que havíem llogat, l’Àlex. Bon dinar i bon amfitrió. El pis, ideal: cèntric, gran, ben arreglat i equipat … Amb algun problema amb la TV però l’Àlex ens ho va poder resoldre, a més de fer-nos un bon regal, una botella de cava.

La tarda de divendres va estar a l’alçada d’un poble que no coneixíem, però que ens va agradar força. Després de treballar una miqueta al pis, descansar i fer les compres habituals (amb embotits i vins de la zona), vam donar una volta pel centre, d’un poble senzill però amb bons detalls i racons. Gent propera. Imaginem que a l’hivern el poble potser canvia i que la multitud que arriba per esquiar li fa perdre encant. La catedral, places tranquil.les, portals, carrers empedrats. Gent amable. Tot i que no vam poder visitar el Pou de Gel (calia encarregar visita prèvia), Solsona ens va agradar.

El dissabte ens vam aixecar d’hora, en previsió d’una jornada que esperàvem dura. Pedró dels Quatre Batlles + Puig Morreres, 700+ i 13,5km, amb un sol de justícia. Però ja de bon principi la natura ens va animar la jornada, amb una colla de més de 25 isards que ens donaven la benvinguda a la Serra de Querol. No sé què tenen aquests animalons que els fa tant atractius. El primer somriure de la jornada.

Els isards, sempre silenciosos i respectuosos

La pujada al Pedró dels Quatre Batlles és pronunciada però amb tranquil·litat i bons aliments no té més dificultat. I l’esforç val la pena, la vista des de dalt és impressionant!!! Jo crec que hauria de ser un cim essencial, sense dubte.

A dalt del Pedró, ja patíem la calor …

Del cim del Pedró al Puig de les Morreres hi ha un tram llarg però preciós, dels que a mi m’agraden. Terreny pirenaic, de més de 2.000 metres d’altitud. Molt prat, boscos d’avets, pinyes caigudes, olor molt característica. A mig camí, passem pel Prat de Bacies, fantàstic moment. El dia, en aquest cas, ens ajudava a tenir una gran visió de l’entorn i situar-nos perfectament per fer l’ascensió al cim, tranquil.la però amb alguns trams durs. El cim es situa perfectament, gràcies a un “mamotreto” espectacular d’un cartell publicitari que en algun moment devia haver tingut algun sentit. Està clar que ara, no! Una aberració que desmereix un cim amb unes vistes increïbles. És un cim que es veu de tot arreu i imagino que per això suposa un reclam publicitari. Una proba més de que els humans no sabem què vol dir ser respectuosos amb la natura … 😖😖😖

al Puig de les Morreres, amb bona cara

El descens fins a tornar al cotxe, al parking de l’Estivella del Port del Compte, es fa bé. Sense cap dificultat tècnica. El forat de la Bòfia (quin nom més estrany), ens va acabar d’amenitzar la baixada. A les 13h, ja al cotxe i … pensant el què fer fins les 15h que teníem la taula reservada a Vilasaló (Sant Llorenç de Morunys). Una visita al poble primer, trucada al Restaurant per veure si ens donaven la taula abans i, sí! Bon dinar a Vilasaló, a on vam descobrir els pèsols negres (de la zona), d’un gust més associat a les llenties que als pèsols però ..

Mentre tant, confirmada la visita de la Montse i el Magí i que soparíem junts, decidim baixar ràpid cap a Solsona, fer les compres pel sopar, dutxa i descans. A les 19h passades arriben la Montse i el Magí, ganes de veure una mica Solsona i posar-nos a fer el sopar i a aprofitar la bona terrassa del pis. Compartim el sopar amb un soroll de fons de la final de la Champions, fent un cas relatiu, encara que amb l’orella posada 🤨 Bona amanida, bacallà, macedònia espectacular, vi de Solsona i cava de l’Àlex. Per rematar, unes galetetes que es treu la Montse de la xistera … 😁

Marca el Madrid i el tema es complica … i ens toca veure els 20 minuts finals, per a la decepció de tots plegats. La nit, a Solsona, al menys al centre, va celebrar la victòria del Madrid, festa, crits i càntics. Se’m fa difícil d’imaginar una celebració similar però a l’inrevés a Alcorcon, Vallecas … Ens agrada el rebre, està clar. I mentre tant les inversions a Catalunya del 2021 arriben al 35% del pressupostat, quan a Madrid son el 185%. Any rere any es pixen a la cara, i ens diuen que plou. Aquest és el destí d’un poble acostumat a callar, a fer cas, a treballar sense queixar-se, a ser impecables en el tracte i les formes, exigents amb nosaltres mateixos i molt poc amb la resta. Un poble que no serà mai el que vol, perquè és pacífic, quin contrasentit. I seguirà plovent, ho tinc clar.

El desencís esportiu el relativitzo molt ràpid, per sort. I més quan els dies prometen. A les 8.45h, tal i com havíem programat, deixem el pis i enfilem cap al Pla de Busa, a la recerca de noves emocions. Iniciem la ruta a les 9.30h i en poc temps som a l’ermita de Sant Cristòfol, maca, d’aquelles que romanen solitàries, a l’espera de que algun visitant els faci una carícia.

Sense perdre la visió del Pla de Busa (i dels cotxes aparcats), comencem la pujada cap el Cogul, cim essencial de la FEEC. La pujada, primer més escarpada i dura i després amb més vegetació i calmada, es deixa fer. Tant és així, que decideixo fer els últims metres corrent i sentir-me més a prop del meu context habitual.

El Magí encapçala l’ascensió a El Cogul

Al cim, esplèndida vista del cantó nord, fins ara ocult. I de la veritable orografia del terreny, uns cingles amb precipicis importants en la vessant nord. Des del cim apreciem el Pirineu, la serra del Cadí, Pedraforca, serra del Verd, Montserrat, Montseny … i el cim de dissabte, Puig de les Morreres, fàcil d’identificar pel cartell horrible tant característic.

els 4 magnífics al cim d’El Cogul
Terreny amb cingles impressionants

A partir d’aquest moment, carenar i anar baixant per terreny cada cop més còmode de caminar, fins arribar a la presó de Busa. Se’m fa difícil d’imaginar el com i perquè empresonar persones en aquest indret. Una roca aïllada, ara transitable gràcies a un pont, feia de presó natural. La roca, plena de racons i forats per a on diuen les històries que els presos es tiraven al buit, davant l’insuportable situació a la que eren sotmesos. Sense paraules …

La tornada al cotxe sense més problemes, passant per més d’un bosc de pins força interessant. Canvi de roba i direcció cap a Mas Pujol, a on teníem taula a les 14h. 5km que no havien de representar major problema, salvant que el trajecte passa de l’asfalt a camí de sorra, sorra i pedres, pendents de baixada cada cop més pronunciades … Patint, ja no només per arribar sinó per tornar, se’ns feia difícil de pensar les pujades amb la sorreta i els cotxes urbans que portàvem. Arribats a Mas Pujol identifiquem una carretera asfaltada que acaba al Mas i que ve d’un altre lloc d’on veníem. Salvats! 😆

El Mas, en un indret molt especial, rodejat de muntanyes, una zona que a l’hivern es deu tornar complicada però que ara a la primavera tenia una pinta sensacional. El dinar al Mas, com era d’imaginar, amb bon menjar, molt casolà, poc per escollir, ben guisat. Sense internet, per suposat, fet que no ens permetia estar tranquils del tot amb la tornada … Nova tertúlia amb la Montse i el Magí, com sempre, genial. Ja son un clàssic les nostres sortides plegats, de tot tipus: muntanya, teatre, futbol, menjar, poblets, tertúlies … tot sempre fàcil i entranyable, autèntic. Un regal per tots quatre. Com diem amb la Sònia, ho hem tornat a fer i ho seguirem fent, sempre que volgueu. Gràcies amics!!! 😍

A la tornada, agafem cobertura i el maps indica 1h16min fins a casa, bufffff. Trajecte ràpid i sense cues. Fi de festa que completem amb una mica de tennis per la tele (Rolland Garrós). Hi ha caps de setmana tocats per una vareta, la de la felicitat.

Visca @la100pics!!!